Obama passa de la il·lusió col·lectiva a la dura realitat

WASHINGTON.En el seu Discurs de Quarantena a Chicago el 1937, el president Franklin Delano Roosevelt va instigar a trencar amb l'aïllacionisme dels Estats Units per contenir les nacions agressores. Les seves paraules, però, només van provocar el rebuig de l'opinió pública. "És terrible mirar enrere quan un tracta de liderar i veure que ningú el segueix", va dir poc després del seu fracàs. El president Barack Obama encara té una munió de simpatitzants darrere d'ell, però des de la seva arribada a la Casa Blanca no ha deixat de perdre adeptes.

El president és un polític intel·ligent i amb gran capacitat de negociació però lluny del líder anhelat en temps de crisi. Obama es va presentar a les presidencials del 2008 com la gran esperança, com l'home capaç de portar un canvi a una administració que considerava allunyada de la societat i moguda pels interessos dels sectors econòmics. Molts analistes van considerar Obama un "líder transformador" capaç de generar esperança entre la gent per construir un futur millor. Dos anys i mig després, poc queda de la seva aura de canvi. El que hi ha és molta frustració perquè les expectatives eren molt grans i Obama va deixar que els ciutadans creguessin que era omnipotent.

L'última crisi del deute públic li ha passat factura per la seva manca de lideratge però també pel pragmatisme que practica per arribar a acords, ja que desil·lusiona els seus seguidors. Per molts demòcrates, el seu líder ha capitulat davant les exigències del moviment del Tea Party.

La llarga i tossuda crisi econòmica que viu el país, la més important des de la Depressió, s'ha convertit en el gran maldecap per a la seva presidència i per a la seva reelecció. La desocupació s'ha ancorat en el 9% i l'economia ha crescut en l'últim trimestre només un 1,3%. El seu pla d'estímul econòmic de 838 milions de dòlars va salvar el sistema financer i va evitar una crisi molt més profunda.

Però els seus conciutadans, que segueixen sense trobar feina i tenen problemes per pagar les factures i conservar les cases, no en fan una lectura tan positiva. De fet, la majoria de votants van castigar els demòcrates en les eleccions legislatives de l'any passat perquè van creure que l'elevat creixement del dèficit del país només va servir per ajudar els bancs i els seus dirigents rics.

El Tea Party va robar l'aurèola del canvi a Barack Obama i va ajudar els republicans a agafar el control de la cambra baixa. A més, en els últims mesos, els diputats més conservadors han aconseguit imposar el seu discurs, tal com va quedar palès en el recent debat sobre el deute.

Un lideratge limitat per llei

Obama també topa amb el sistema polític nord-americà, que limita el lideratge del president. La Constitució dels Estats Units divideix el govern federal en tres poders -executiu, legislatiu i judicial-, cada un triat de manera diferent i capaç de supervisar i regular els altres. L'anomenat sistema Check and Balances (control i balanç) va imposar-se entre els pares fundadors per evitar l'abús de poder d'una de les tres branques. Sense el poder legislatiu, que controlen els republicans, el president té moltes dificultats per tirar endavant la seva agenda i es creen situacions de paràlisi com la viscuda amb el sostre del deute.

Sarah Binder, experta de l'Institut Brookings de Washington, creu que el sistema polític americà limita el lideratge però no l'anul·la. "El president Obama ha comès diversos errors. Entre d'altres, no es va concentrar prou en els problemes de l'economia ni tampoc va saber explicar als ciutadans les dificultats de la recuperació econòmica", diu.

"No hi ha una Amèrica blava i una Amèrica vermella, hi ha els Estats Units d'Amèrica", va afirmar Obama un cop i un altre en la seva campanya, en què es va presentar com el líder de tots els nord-americans, però, de moment, només ha aconseguit augmentar la bipolarització de la societat. El president demòcrata aspira ara a recuperar el suport dels votants amb un discurs moderat. La gran paradoxa és que el Tea Party, el que més l'ha perjudicat, pot ser qui més l'ajudi en la seva reelecció si els candidats republicans a la presidència acaben cedint a les seves propostes ultraconservadores.