El dia onze de juliol del 1961 cinc persones van registrar notarialment una societat civil que tenia per objectiu la protecció de la cultura catalana. Els socis fundadors, Fèlix Millet Maristany, Lluís Carulla, Joan Vallvé, Pau Riera i Joan B. Cendrós, van aportar-hi cinquanta participacions de mil pessetes i van batejar-la amb el nom d'Òmnium Cultural. L'entitat va trobar un local al Palau Dalmases del carrer Montcada, que va ser beneït per l'abat Aureli Maria Escarré i que també va allotjar l'Institut d'Estudis Catalans (IEC).
La idea fundacional de la nova organització era afavorir el mecenatge cultural català i donar suport econòmic a la promoció de la llengua. De fet, els cinc socis fundadors ja s'hi dedicaven, per exemple amb la creació i dotació del premi Sant Jordi de literatura catalana. L'objectiu era reconstruir l'imaginari cultural català en un moment en què tots els premis literaris i la immensa majoria de la producció cultural era en llengua espanyola. Sense institucions catalanes pròpies, Òmnium tenia vocació d'aplegar el catalanisme civil per, en paraules de l'actual presidenta, Muriel Casals, "suplir l'administració catalana mentre no se'n tingués una".
En dos anys s'hi van adherir gairebé 600 socis, una xifra gens menyspreable ateses les circumstàncies polítiques i el risc que corrien les persones que participaven en activitats catalanistes. De fet, l'Estat espanyol va trigar una mica a reaccionar, però el desembre del 1963 cinc policies encapçalats pel comissari Antonio Juan Creix van irrompre al Palau Dalmases, se'n van endur documentació i van clausurar l'entitat per ordre del governador civil.
Després de l'ensurt, la direcció d'Òmnium va prendre la decisió d'actuar en dues línies: mantenir l'activitat de manera clandestina i buscar la via per recuperar una pantalla legal. No va ser fins al 1967, gràcies a la pressió internacional i, sobretot, de l'Església catalana, que el règim va permetre la relegalització d'Òmnium i la reobertura de la seu del Palau Dalmases. A partir de llavors, i fins a la restauració de l'autonomia, Òmnium va viure els seus anys de màxima activitat.
Va començar l'expansió territorial arreu del país amb l'obertura de la delegació de Terrassa. El 1969 es va crear la Delegació d'Ensenyament Català (DEC), que va començar a formar mestres de català i a construir un model català educatiu propi. Aquell mateix any es va decidir la creació del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, que es va atorgar al bibliòleg Jordi Rubió en la seva primera edició. La Nit de Santa Llúcia, durant la qual es lliurava el premi Sant Jordi i una munió de guardons més, va passar a ser itinerant, tal com encara és avui, tot i que el 1970 no es va celebrar en solidaritat amb els intel·lectuals tancats a Montserrat.
Acabada la dictadura, Òmnium va entrar en una nova fase. Els governs consecutius de Jordi Pujol van absorbir part de la feina i del personal de l'entitat. En aquest sentit, Joaquim Arenas, membre de les successives juntes durant els anys 80, afirma que "la gran operativitat d'Òmnium, sobretot la part relacionada amb l'ensenyament, va ser transferida a la Generalitat". Els responsables pedagògics de l'entitat, entre els quals hi havia ell mateix, i més de 1.200 mestres formats en català, es van convertir en el nucli dur de la política educativa del Govern i van implantar el model escolar basat en la immersió lingüística. Precisament a causa d'aquest traspàs d'efectius, l'entitat va entrar en un cert declivi. Òmnium va centrar la seva activitat en els guardons literaris i en algunes campanyes puntuals, com les primeres denúncies contra l'espoli fiscal que ja patia Catalunya.
Decadència i renovació
Aquesta decadència va dur un grup de socis a bastir una candidatura renovadora liderada per Jordi Porta, que va derrotar el fins llavors president Josep Millàs en unes polèmiques eleccions internes celebrades el 2002. La nova etapa, que continua vigent, s'ha caracteritzat per un rellançament social de l'entitat i l'assumpció de nous reptes com la integració de la immigració. El nombre de socis s'ha multiplicat fins als 25.000 i s'han consolidat iniciatives noves com la Festa de la Llibertat, la jornada festiva i musical de la Diada i la convocatòria de la manifestació del 10-J.
Òmnium també va incrementar el to sobiranista. Tot i que l'entitat no es declara formalment independentista, Casals afirma que "sí que és molt sensible a aquest sentiment creixent entre la societat catalana". En aquest sentit, assegura que el futur d'Òminum també passa per ser una entitat de pressió sobiranista. "Dir-ne lobi seria la paraula més correcta, però és un mot encara mal vist a Catalunya", afirma Casals. I afegeix: "Hem de pressionar els polítics, que tenen un excés de prudència i amb els quals el poble català no en té prou per avançar".
