Barcelona.La instauració de la república a Egipte el 1952 va situar a l'aparador mundial el coronel Gamal Abdel Nàsser, president del 1954 al 1970. Nacionalista, anticolonialista i més inclinat cap a la Unió Soviètica que cap als Estats Units, va assolir la independència real del país de la Gran Bretanya, refermada després d'obtenir el control del canal de Suez. Hostil a Israel i impulsor del panarabisme, la unió dels pobles àrabs, Nàsser encara és avui un referent a la zona.
I això malgrat el seu enfrontament amb els integristes religiosos del país, en concret amb els Germans Musulmans, moviment creat el 1928 amb la pretensió d'establir un estat islàmic. El seu successor, Anwar al-Sadat, derrotat per Israel en la guerra del Yom Kippur (1973), va postergar la causa de la unitat àrab i es va apropar als nord-americans. El suport de Washington es va traduir en ajuts econòmics i va afavorir un procés de pau entre Egipte i Israel que va fer que Al-Sadat fos considerat un traïdor per molts dels seus .
Una conseqüència de tot plegat va ser el seu assassinat el 1981 a mans d'elements islamistes i la seva substitució pel militar Hosni Mubàrak, que va imposar un estat d'emergència encara vigent que permet a les forces de seguretat dur a terme detencions arbitràries, i als tribunals d'excepció militar jutjar civils.
Perill musulmà?
Mancat d'una ideologia i d'un carisma com el de Nàsser, Mubàrak s'ha limitat a continuar el camí iniciat per Al-Sadat i a justificar la dictadura amb l'excusa de voler aturar la violència de l'islamisme radical. Certament, aquest islamisme va ser present sovint durant la dècada dels noranta amb atacs contra personalitats de l'exèrcit i de l'administració, i contra turistes occidentals.
Ara bé, avui predomina l'islamisme moderat dels Germans Musulmans. La repressió i la clandestinitat experimentades en temps de Nàsser van dur els seus dirigents a declarar-se a favor d'una revolució pacífica de la societat respectant el joc democràtic. Aquesta posició ha atret les simpaties de les classes populars des dels anys noranta. El 2005 els seus candidats van poder participar en les eleccions com a independents, en ser una organització il·legal tot i que tolerada.
Però, al marge de la influència de la religió, han estat les crisis de subsistència les que han atiat les protestes de la gent. El 1977 un seguit de mesures per satisfer l'FMI van produir una inflació immediata en productes bàsics com el pa, la carn, el sucre o la benzina, i això va provocar una insurrecció popular coneguda com la Revolta del Pa. Per primer cop des del 1952, l'exèrcit va haver de sortir al carrer i 800 persones van morir abans que el govern d'Al-Sadat retirés la seva iniciativa parcialment. El 2006 les vagues obreres del tèxtil a Mahal·la, al delta del Nil, van obrir la porta a la creació de sindicats independents del govern. El 2008 una nova pujada del preu del pa, un atur a l'alça i la dificultat per accedir a un habitatge van ocasionar vagues i víctimes per aconseguir aliments davant l'amenaça de la fam. L'any anterior, la inflació havia estat d'un 122% i gran part de la població havia de viure amb menys de dos dòlars al dia.
