Pepa Villalba: "El jaciment més pròxim és el més interessant"

Conserva l'energia i la il·lusió d'aquella nena que de ben petita amb els seus germans jugava a buscar tresors amagats al camp. Va començar l'any 77 i fins avui ha treballat amb Anna Blasco i Manuel Edo, dos companys de carrera amb qui l'uneix, diu, una fidelitat més forta que un matrimoni. En el seu ofici ha viscut aventura i risc. Per ella, la recerca serveix per entendre què som i qui som.

He trobat jaciments a mig món al web Arqueotur!

Te'l recomano per a les nits d'insomni [riu]. Volem reunir tots els jaciments, centres d'interpretació i museus arqueològics de tot el món i de totes les èpoques, fins i tot arqueologia industrial o de conflicte. És el patrimoni protegit, adaptat a la visita pública. Un projecte en constant construcció i totalment interactiu, impulsat per la Universitat de Barcelona i amb el suport d'institucions públiques i privades. Però amb la crisi hem de trobar la manera d'autofinançar-lo.

Quines rutes busques ara?

Rutes europees com la Via Salaria, la ruta del comerç de la sal, que va des d'Ostia Antica fins a l'Adriàtic, o el viatge de Goethe a Itàlia, a l'època del Grand Tour, quan els joves benestants viatjaven per Europa. D'aquí ve la paraula turisme.

Què t'ha donat l'arqueologia?

Plaer, moltes satisfaccions, emoció i felicitat. També ha representat molt sacrifici i alguna contrarietat. Vaig orientar-me a la part que més m'interessava, la més antiga: la Prehistòria. Sempre dic que si em tornés a casar ho faria amb un ximpanzé! [Riu.]

Per tu, quin país concentra més interès?

Quan estudiàvem, desitjàvem treballar a Egipte o Mèxic, el bressol de les civilitzacions. Fins que t'adones que el que tens més a prop és el més interessant.

I què vas descobrir a prop?

La cova de Can Sadurní, a Begues, i les mines de Can Tintorer, a Gavà. Amb el Manuel Edo i l'Anna Blasco vam descobrir aquestes mines neolítiques, un dels millors jaciments de la Península, únic, impressionant. Va ser un repte apassionant i vam treballar-hi molt durament. Però també hi fa que les coves són uns espais molt màgics.

A les coves prehistòriques s'hi vivia?

Generalment no. S'utilitzaven per enterrar la gent i, més tard, eren recers per tancar-hi els ramats de les rutes de transhumància i les sitges per emmagatzemar diversos productes. Però hi ha coves que es colonitzen, com és el cas de la cova de Can Sadurní. Recordo un professor meu que va venir a visitar l'excavació i ens va dir que era la capella Sixtina de les coves catalanes.

Per què?

És un jaciment molt ric en seqüències estratigràfiques ininterrompudes, amb els sediments de totes les cultures que hi han passat. És tot un luxe tenir un registre continuat en el temps que permet establir uns estudis molt segurs sobre l'ocupació del territori en diverses fases.

Deies que has viscut alguna contrarietat, quina?

Tot el que no estigui en mans de professionals sinó de polítics sense criteri planteja certa dificultat. Un arqueòleg molesta: està parant obres tot el dia i si te'l pots treure del damunt, millor.

Què va passar?

Excavàvem les mines neolítiques de Can Tintorer. Havíem aconseguit salvar aquest jaciment, totalment afectat per la construcció, i vam impulsar un museu monogràfic. Tot anava endavant fins que a l'inici dels 80, polítics amb poca experiència democràtica, desinformats, per no dir incultes, van actuar amb caciquisme. De la nit al dia, van fer entrar un altre equip més polititzat i, encara que vam seguir investigant, ens van allunyar. Gairebé tota la documentació escrita sobre el jaciment miner és nostra, però es van apropiar de la investigació. Fins i tot vaig aturar la meva tesi perquè l'anaven copiant. Vist ara, amb perspectiva, va ser una amputació sense motiu. Encara avui em demano per què.

Hi ha pobles que desapareixen, d'altres que progressen i creixen. Hem anat destruint moltes coses, oi?

Sempre s'ha destruït al llarg de la història. Hi ha pintures gòtiques tapades per d'altres d'èpoques posteriors; Ramsès II, que va viure fins els vuitanta anys, va fer esborrar tots els cartutxos de les estàtues amb els noms d'altres faraons per posar-hi el seu. Tothom vol deixar la seva empremta, ignorant els que el van precedir. L'ego és un dels trets de l'ésser humà.

Què s'ha de conservar?

Aquest és el gran dilema. Hi ha comunitats on no s'ha fet prou bé, tot i que avui s'actua amb millor criteri que abans. A Catalunya apliquem metodologies més completes que permeten ampliar com cal el registre d'informació. És fonamental registrar-ho i documentar-ho molt bé, perquè l'arqueologia és destructiva: quan excaves no hi ha marxa enrere. Si no ho fas correctament serà com intentar llegir un llibre al qual han arrencat la meitat de les pàgines i han desendreçat les altres. Mai entendràs l'argument.