Després de les eleccions municipals, i en funció del balanç, entre baixes i guanyadors a tots els municipis catalans, el PSC encararà un dels seus debats més complicats, en un moment en què s'ha obert de nou, i de quina manera, la relació entre Espanya i Catalunya, entre les diverses comunitats autònomes i l'Estat. I haurà d'encertar a l'hora de reforçar o reformular el seu projecte, si atenem les asseveracions del president Artur Mas, que considera imprescindible que hi hagi a la política catalana un PSC fort i amb capacitats reals d'esdevenir una alternativa de govern. Ara no ho és, però l'experiència dels darrers anys i els canvis de comportament polític dels ciutadans aconsellen no fer sentències sobre la preeminència d'una determinada força política durant un llarg cicle electoral.
La lliçó que alguns dirigents socialistes estan interioritzant, però, és contradictòria. La reflexió interessant arriba quan s'analitza el que volia fer el PSC i, en canvi, no va practicar, perquè el país és una mica diferent de com l'imagina des de fa anys. Resulta que el tripartit havia de posar l'èmfasi en l'eix esquerra-dreta. Si s'aconseguia, tant el PSC com ERC i ICV podien pensar a llarg termini, deixant en un racó CiU. Per als socialistes era una aposta estratègica, ja que des de fa un cert temps la seva direcció veu molt difícil, quasi impossible, guanyar per escons CiU, per culpa de la llei electoral.
Vet aquí, però, que el PSC es va entestar, i la crítica prové d'un dirigent de primera fila socialista, a arribar a pactes nacionals amb CiU, com el d'immigració o el d'educació, incorporant la federació nacionalista al nucli del Govern tripartit. Al mateix temps s'insistia que, efectivament, hi havia esquerres i dretes, i que la qüestió nacional no podia ser la que centrés tot el debat polític a Catalunya. En canvi, si es buscava CiU per als grans acords, es desvirtuava l'aposta inicial, demostrant una gran inseguretat política. Si a tot això hi afegim la manca d'un lideratge important, que va renunciar al convenciment de la paraula i del discurs, el fracàs semblava cantat. Però, ja pensant en el futur, les reflexions d'aquestes setmanes dels responsables del PSC no deixen de ser importants. Es reconeix, amb un cert regust amarg, que CiU no pot ser considerada una força política de dretes. No serveix, per tant, arraconar CiU amb la idea que defensa l'espai conservador català, perquè sigui o no veritat la percepció és una altra i és la que compta.
Davant d'aquesta realitat, què cal fer? Per aconseguir una victòria clara en unes eleccions catalanes s'ha d'obtenir suports del voltant del 40% dels vots. Però ¿són tots aquests vots d'un mateix color?, ¿tenen un mateix objectiu nacional i social? És evident que no, que si responen a unes sigles, com ha passat amb Artur Mas, és perquè cadascú veu coses diferents en ell i en la federació nacionalista.
Al PSC tornen a tenir clara la idea de buscar la centralitat, però el nou projecte, modern, capaç d'atreure amplis electorats, i la persona que el lideri, encara estan per fer. El dubte és si la societat catalana avança o no cap a una direcció determinada, social i nacional. I ara s'ha presentat una oportunitat nova: el possible replantejament de l'Estat autonòmic. I aquí el PSC sí que ha de tenir un paper clau, perquè ha representat espais molts plurals, perquè com en l'economia, l'oferta, ben pensada, venuda amb convenciment, pot generar la demanda.
