El 22-M el PSOE es va ensorrar. Res augura una millora a les generals del 2012. Però més enllà de ser l'antesala de l'alternança política a la Moncloa, les municipals i les autonòmiques fan evident una realitat tan crua com inèdita: el poder autonòmic socialista s'acaba i els equilibris amb el PP s'han trencat. El líder del PSOE que piloti l'oposició no tindrà cap baró fent la murga i plantant cara a Ferraz com els tres tenors en el seu dia (Juan Carlos Rodríguez Ibarra, José Bono i Manuel Chaves). Però tampoc disposarà d'una palanca autonòmica per desgastar la Moncloa o preparar emboscades en òrgans multilaterals com les conferències sectorials o de presidents. Mariano Rajoy, amb un lideratge intern feble, serà al poder, però la pressió li vindrà del seu omnímode poder autonòmic pel dèficit ocult que aflorarà i que derivarà en alguna cosa més que "tensions de tresoreria".
Tancats els pactes, els socialistes han perdut les reserves espirituals d'Extremadura i Castella-la Manxa així com l'Aragó, les Balears i Astúries. Mesos abans, havien embarrancat a Galícia primer i a Catalunya després i ningú dubta que, amb l'escena basca normalitzada amb Bildu, Patxi López, lehendakari gràcies al PP i als efectes de la llei de partits, té els dies comptats al palau d'Ajuria Enea. I al de San Telmo, a Sevilla, tot està a punt per rebre per primer cop un president no socialista quan, com mana la tradició, es convoquin les andaluses coincidint amb les generals. Les ciutats del sud han completat un inequívoc viratge a la dreta que ha convertit el PSOE en partit rural. El PP se les ha empescat per encarnar la modernitat i connectar amb una classe mitjana aspiracionista i endeutada, i que fa culpable dels mals de la crisi només José Luis Rodríguez Zapatero.
Nova fornada de dirigents
El poder territorial socialista és història i tot indica que quedarà limitat a fer de crossa als regionalistes de Navarra i les Canàries. Unes coalicions que es poden trencar quan a la Unió del Poble Navarrès i a Coalició Canària els interessi més el PP perquè governa Espanya. Els canaris no tenen manies amb el transvestisme, tal com han demostrat sempre.
Tant si Alfredo Pérez Rubalcaba lidera el PSOE, després de les generals, com si ho fa Carme Chacón o algú altre, s'haurà d'entendre amb una nova fornada de dirigents. La majoria d'expresidents s'han retirat o ho faran al Senat, com el balear Francesc Antich o l'aragonès Marcelino Iglesias. El manxec José María Barreda i l'extremeny Guillermo Fernández Vara volen fer oposició però, al marge de si els hi volen, la seva ascendència a Madrid serà, a diferència d'ara, residual. A Andalusia, com al PSC amb l'adéu de José Montilla, pot haver-hi un big bang tenint en compte les tensions que hi ha a la federació andalusa -la més potent-, fins ara liderada per José Antonio Griñán, que no ha quallat i que dubta si optar a la Junta.
I davant, PP i més PP. Fins a avorrir. La seva hegemonia tindrà una lectura catalana que fluctua entre l'oportunitat i l'amenaça. Per una banda, tot allò que, tingui o no Rajoy majoria absoluta (sobretot si no en té), Artur Mas pacti a Madrid hauria de ser de bon pair a l'Espanya autonòmica, que va treure les urpes amb l'Estatut i va exhibir catalanofòbia.
D'altra banda, però, trobar complicitats fora de Catalunya, com els tímids suports que va tenir l'Estatut en el socialisme andalús, balear, asturià o aragonès, on aleshores el socialisme era hegemònic, i que van ajudar a estovar l'ànima més jacobina del partit, serà quasi impossible. El PP i els seus entorns han tibat molt la corda i el PSOE ja no és un contrapès. L'Espanya blava es farà sentir sense complexos.
