Matar des de l'aire per control remot

Els avions no tripulats s'han convertit en una peça clau de la intervenció nord-americana a l'Afganistan. La intensificació dels atacs amb aquests avions espia ha disparat, però, el nombre de víctimes mortals. Entre dijous i divendres, més de 30 persones van morir a la zona fronterera entre el Pakistan i l'Afganistan en atacs amb avions no tripulats nord-americans. L'ús d'aquesta nova arma tecnològica s'ha generalitzat amb l'administració Obama i és vital en el control de les zones tribals frontereres del Pakistan.

Lleugers i difícils de detectar, aquests avions poden bombardejar un objectiu a milers de quilòmetres de distància, en llocs on, per raons polítiques o de seguretat, no es pot enviar un pilot. Treballen sense ser vistos, ni sentits, ni identificats.

La guerra dels Balcans va ser el primer camp d'experimentació de l'exèrcit nord-americà amb aquests ginys i va obrir una cursa per desenvolupar-los de la mà d'altres tecnologies, com ara les pintures especials que fan invisibles les naus per als sistemes de radar. Per la seva banda, des de fa deu anys Israel investiga amb els seus propis models la manera de blindar les fronteres de les incursions palestines i eliminar dirigents a la franja de Gaza. En els conflictes de l'època de la guerra contra el terror , que no enfronten dos exèrcits sinó estats contra grups insurgents, aquests aparells s'han convertit en una arma clau.

El principal avantatge dels avions no tripulats respecte als convencionals és que poden romandre a l'aire durant moltes hores. D'aquí ve el seu nom en l'argot dels militars nord-americans: drones , borinots.

Des de la guerra de l'Iraq, ja no són només instruments d'observació, sinó també armes letals de combat. George W. Bush va introduir-los a l'Iraq i a l'Afganistan, i Obama, n'ha impulsat una escalada.

La indústria ha fabricat dotzenes de models, amb incomptables aplicacions, que es poden agrupar en dos tipus: els aparells de reconeixement, equipats amb càmeres i tota mena de sensors, i els de combat, com els Reaper i els Global Hawk, armats amb míssils Hellfire (foc de l'infern) i bombes.

Programes propis de la CIA

Els drones nord-americans que sobrevolen el cel de l'Afganistan o de l'Iraq es piloten via satèl·lit des de les bases de la força aèria de Creech, a Las Vegas (Nevada). La CIA també té els seus propis programes: per primera vegada, una agència d'intel·ligència civil fa servir robots per fer assassinats selectius en un país on no hi ha una guerra declarada.

Per David Bajona, analista del Centre d'Estudis Estratègics, els avions no tripulats s'han convertit en un instrument vital en aquests llocs que anomena "zones grises", on no hi ha una situació de pau ni de guerra: "La clau no és evitar baixes entre els pilots, ja que es tracta de conflictes on la supremacia aèria no es qüestiona. El problema no és la tecnologia, sinó el seu ús".

El relator especial de l'ONU sobre execucions extrajudicials, Philip Alston, ha demanat explicacions als EUA per aquests assassinats selectius. Afirma que haurien de justificar per què eliminen els sospitosos en lloc de capturar-los i reclama que es faci públic el nombre de víctimes civils.

L'exèrcit espanyol també té aeronaus no tripulades que operen a l'Afganistan en tasques de reconeixement per obtenir informació en temps real de possibles amenaces a les tropes. La Guàrdia Civil, a més, ha comprat aeronaus Heron de fabricació israeliana per controlar la costa.

L'ús d'aquesta tecnologia planteja problemes ètics. Jordi Calvo, analista del Centre per a la Pau Josep Maria Delàs alerta: "Els pilots estan asseguts en una cabina als Estats Units al davant d'una pantalla amb un joystick a la mà, com si es tractés d'un videojoc. Això converteix la feina de llançar míssils en una cosa trivial, treu responsabilitat a qui ho fa, que no veu el mal que causa". El factor humà també és important en el combat: un pilot sobre el terreny pot fer dues passades per assegurar-se de la situació i sempre té l'opció d'avortar una missió si sorgeix un imprevist.

Les aplicacions per a la seguretat interior són un altre capítol controvertit. Fa unes setmanes The Guardian explicava que la policia britànica estudia emprar drones per vigilar "conductors temeraris, manifestacions, robatoris en terrenys agrícoles i abocadors il·legals".

Assumir la responsabilitat

Si aquests avions operen sense ser vistos ni detectats, qui n'és el responsable? Qui fixa els objectius i amb quina informació? Qui assumeix les víctimes civils? Per Pere Vilanova, catedràtic de ciència política i analista de defensa, "l'especialista que llença míssils a l'Iraq des d'una base militar als EUA no se sostreu al dret internacional humanitari: és tan responsable com el pilot que va dins d'un caça i això també val per a qui dóna les ordres".

Vilanova adverteix: "Aquests avenços marquen una clara tendència cap a la dependència tecnològica, particularment a l'exèrcit dels EUA, que és deficient en tasques d'intel·ligència militar. I això no se substitueix ni amb ordinadors ni amb avions no tripulats".

Amb les grans sumes d'inversió pública per desenvolupar aquests aparells, guanyaran en precisió tècnica, però els resultats sobre el terreny són dubtosos. Assessors del Pentàgon com David Kilcullen, expert en contrainsurgència del Centre per a una Nova Seguretat Americana, reconeixen que, en el cas del Pakistan, més aviat són contraproduents: "Tot i que els violents extremistes poden ser impopulars -assegurava a The New York Times- , per a una població espantada semblen menys sinistres que un enemic sense rostre que fa la guerra des de lluny i que sovint mata més civils que combatents". L'experiència constata que per cada civil mort hi ha una família alienada, un nou feu de revenja i més reclutes per als moviments de resis tència que no paren de créixer mentre l'ús dels drones es generalitza .