Paraules de França, cor del Senegal

Liliana Palacios estava esperant el professor de francès asseguda al menjador de casa seva al barri de Pétionville, un barri residencial que s'aixeca com una balconada per sobre de la ciutat de Port-au-Prince. Eren les cinc de la tarda del 12 de gener del 2010. De cop tot va començar a tremolar al seu voltant. Primer va pensar que era una bomba. Però quan va sortir al carrer perquè la casa es trencava a trossos i va mirar cap a la ciutat va veure com els edificis s'esfondraven l'un darrera l'altre com si fos una ciutat de fireta.

"Diuen que el terratrèmol va durar onze segons. A mi em va semblar una eternitat", em va explicar per telèfon.

Avui ja fa un any i quatre dies d'aquella tragèdia devastadora. Les xifres del que va passar són difícils d'imaginar: proveu de comptar el temps que es triga a dir els noms, l'un darrere l'altre, de les dues-centes mil persones que van morir en aquells onze segons; proveu d'imaginar-les totes arrenglerades. I sumeu-hi a continuació els seus familiars i amics, els mutilats, els supervivents que han quedat vius per plorar-los .

Hi ha unes fotos aèries que ha publicat l'ARA on s'explica gràficament la magnitud de la tragèdia. Allà on abans hi havia cases, un hospital, un parc, el palau presidencial, una escola -¡es van ensorrar cinc mil escoles!-, l'endemà del terratrèmol només s'hi veien runes. Unes altres fotos ens ensenyen un any després com sobre aquelles runes s'hi aixequen avui una munió de barraques: la ciutat que es va ensorrar ha renascut com un immens camp de refugiats.

Interpretar l'ajuda

En Jaume Ollé, un metge que ha dedicat molts anys de la seva vida a treballar a Haití, em va expressar fa uns dies la seva preocupació per la possibilitat que l'enorme ajuda que arriba al país -es parla d'una xifra de deu mil milions de dòlars- el debiliti encara més. Abans del terratrèmol, Haití, diu l'Ollé, ja era el país del món que tenia més organitzacions no governamentals per habitant -unes deu mil-, però "aquesta ajuda ha estat durant dècades incapaç de millorar la vida de la gent", i algunes ONG gasten en manteniment propi molt més que en els projectes.

Això és el que pot passar -de fet, ja està passant-, si la solidaritat no s'exerceix a través d'un sistema eficaç i útil que responsabilitzi els beneficiaris.

L'ajuda, que és tan necessària durant els primers moments -en el cas d'Haití hauríem de parlar de bastants anys-, podria convertir-se en una condemna per al futur si finalment es crea una administració paral·lela, s'eternitza la dependència crònica i no s'enforteixen les institucions, el mercat de treball, els oficis, les professions, i s'estimula el canvi que es requereix per sortir de la pobresa i construir un espai polític que avui és pràcticament inexistent.

Els precedents que hi ha a Haití sobre l'ajuda vinguda de fora, les intencions d'aquesta ajuda i l'agonia política d'una estructura de poder en què molt poques famílies -la majoria de les quals ni tan sols viuen a l'illa- controlen el vuitanta per cent de les riqueses són motius suficients per a la desconfiança.

Víctima del mal capitalisme

La història econòmica d'Haití podria formar part d'un manual de les males maneres del capitalisme global. Només dos exemples: la deslocalització de les empreses, una de les perles del nou capitalisme, va arribar a l'illa als anys setanta, en plena dictadura de Duvalier. S'hi van instal·lar unes cinc-centes empreses que donaven feina a quaranta mil treballadors. Molts camperols van abandonar el camp per anar a la fàbrica. A finals dels vuitanta, els empresaris van plegar veles i van marxar al Sud-est Asiàtic. No hi va quedar ni una fàbrica.

El segon exemple és sobre l'arròs: als anys vuitanta i setanta, Haití tenia molts petits cultius d'arròs que procuraven una relativa sobirania alimentària de l'agricultor. Però els nord-americans van començar a inundar el mercat a uns preus immillorables: 18 dòlars el sac. Era més car cultivar que comprar. Per acabar-ho d'adobar, una fam va fer que l'arròs arribés gairebé gratis amb l'ajuda humanitària. Es van abandonar els camps i es va passar a importar el 80% de l'arròs. Al cap d'uns anys el sac va passar a costar 180 dòlars.

Paradís perdut

Una vegada vaig tenir a Haití l'oportunitat d'assistir a una cerimònia vudú que se celebrava a l'interior de la selva, en una cabana il·luminada només per espelmes. Després de matar animals i beure diverses pocions euforitzants, els iniciats van entregar-se a un ball al·lucinant durant el qual van ser posseïts pels esperits dels esclaus perseguits a les selves africanes i, al ritme cada vegada més excitant dels tambors, es van lliurar a una gran batalla per conquerir la llibertat amb crits que proclamaven paraules estranyes en llengües natives de les selves africanes.

Aquells dies el professor Elie em va explicar que la gran revolució dels esclaus, la primera revolució negra de la història, l'any 1791 (Carpentier l'explica molt bé en una de les seves novel·les), també va començar després d'una cerimònia vudú. Per als haitians Àfrica és el paradís perdut. De l'Àfrica van ser arrancats per treballar com a esclaus després que els exèrcits de Colom aniquilessin dos-cents mil indis i els "importessin" com a mà d'obra.

Citant el poeta Labau, l'Eli em va explicar que també ell tenia el problema de no saber com s'ho podia fer per "expressar amb paraules de França / aquest cor que em ve del Senegal". A veure si d'una vegada l'ajuda serveix perquè Haití es pugui expressar amb paraules d'Haití, amb la veu del poble, cinc segles després .