PERIODISTA I FUNDADOR D'APDes del 1970 el vaig tractar molt directament i personalment. Per mi, periodista en els meus inicis (tenia 26 anys), gràcies a un director providencial, José María Hernández Pardos, que em va introduir a ell, no era una fàcil tasca arribar a l'abast d'un ministre tan celebrat llavors com el d'Informació i Turisme. El 1969 va capotar la seva carrera a conseqüència de l'escàndol Matesa, en què Fraga va donar curs a la premsa (ja havia promulgat la seva innovadora llei de premsa i impremta del 1966 en què s'eliminava la censura i la consulta prèvia, que seria en tot cas potestativa dels directors dels mitjans) i hi va haver una confrontació política sense precedents en el si del consell de ministres entre els opusdeistes , al comandament de Laureano López Rodó i l'almirall Carrero Blanco, i els denominats blaus , Fraga el principal.
En aquella ocasió Franco va acomiadar el seu ministre-estrella, molt popular en aquells anys pel seu miracle del turisme. L' Spain is different que va portar del no-res milions de turistes a Espanya, al sol i la platja, i una pluja de divises, que facilitarien el finançament dels plans de desenvolupament de Laureano López Rodó. Entre tots dos van capgirar la societat espanyola i van sembrar la llavor de les classes mitjanes a Espanya.
No obstant això, el 1970-1971 era l'home maleït del règim, el reformista, l'agosarat, el que qüestionava la unitat política i doctrinal del tardofranquisme. Estava disposat a tot: qüestionar la seqüència del règim, temptejar els ponts amb l'oposició moderada. Per a escàndol de franquistes es reuniria amb gent d'esquerra, amb comunistes més o menys camuflats, amb obrers de CCOO, amb associacions de veïns, amb intel·lectuals esquerrans i amb joves periodistes i empresaris que des de Barcelona havien iniciat accions concertades per enfonsar el mascaró de proa del franquisme català, l'alcalde de Barcelona, Josep Maria de Porcioles. Va ser una batalla decisiva, amb desplegament mediàtic des del Noticiero Universal , amb enteses tàctiques amb el Col·legi d'Aparelladors, que presidia Josep Miquel Abad, amb atacs càustics contra la permissivitat especulativa de l'alcalde Porcioles que va inundar la ciutat de grans operacions especulatives i d'una densitat de població que, segons Eduardo Moreno, era "la segona del món després de Calcuta".
Aquella batalla política, aparentment municipalista i barcelonina, tenia un altre calat: una denúncia de la corrupció del règim i dels abusos dels seus prebostos. Fraga, ja a l'ambaixada de Londres, no va fallar; va aguantar les tremendes pressions des del govern d'Arias Navarro i del mateix Porcioles (com demostra una carta personal remesa a Fraga per l'alcalde Porcioles contra la meva persona, amb reforç epistolar afegit del Dr. J. Antoni Trabal, exsecretari de Francesc Macià i exdiputat). Sense Fraga no s'hauria pogut publicar el famós llibre Barcelona, ¿a dónde vas? de F. Martí i E. Moreno. Sense ell no s'hauria destruït Porcioles, ni el grup de joves professionals no hauríem pogut combatre la seva política urbanística de Barcelona. Ell va ser el nostre objectiu contra el franquisme i la nostra víctima, que Pasqual Maragall anys més tard va tractar de reivindicar.
Aquell Fraga lluitador no va dubtar a convertir la seva ambaixada de Londres en centre de peregrinació d'opositors al règim, i de composició d'agregats polítics, alguns gairebé contra natura. Jo fingia en aquell temps com a correu del tsar , és a dir, era el seu enllaç al marge de tot oficialisme, i en aquella ambaixada que visitava gairebé quinzenalment es van forjar no poques idees i arquitectures de la Transició, i del que després va ser el reformisme com a disjuntiva de la ruptura, després de la mort del general Franco. Seria sorprenent la nòmina dels seus visitants, moltíssims catalans, moguts per Josep Santacreu, el finançador de gairebé tot. Les pressions que es van dur a terme davant el govern d'Arias Navarro -aturar l'acció contra la UMD entre d'altres-, el munt de passaports que es van facilitar, a Gutiérrez Díaz o Jacobo Muñoz, entre d'altres. No s'ha escrit encara la veritat d'aquest període fonamental en la semiclandestina pre-Transició, en què van jugar un paper important i discret el general Armada i José Joaquín Puig de la Bellacasa, que va passar d'aquella ambaixada londinenca a la Zarzuela com a secretari del príncep. Era un Manuel Fraga immens, valent i arriscat que va convèncer els opositors al franquisme de ser la frontissa per obrir la porta del futur post-règim. Així ho va creure Tierno Galván, el seu íntim amic que li va demanar que acollís al consolat de Londres el seu protegit Fernando Morán, a qui tenien postergat al Marroc, i també Tamames, Fernández Ordóñez, Grijalbo, contacte de Santiago Carillo, tota l'oposició catalana, Jordi Pujol inclòs, els joves intel·lectuals d'esquerra amb Vázquez Montalbán al capdavant. Per mi va ser el millor Fraga de tota la seva biografia: el pont amb el postfranquisme.
