De Pilar Rahola n'hi ha dues (o més)
Sant Jordi és literatura i flors. Però també és negoci. I caos de gent, i amor, i olor de primavera, i amenaça de pluja, i alegria, i la gent prenent el carrer, i cua d'una hora per menjar un entrepà a l'hora de dinar, i guiris al·lucinats, i negoci, i la llista dels llibres més venuts, i les ràdios i les teles sortint al carrer, i centenars de pencaires de les editorials suportant els seus autors (o gaudint-ne), i badar... Sant Jordi és tot això i dos ous durs. Era el moment de viure'l seguint algú que també és moltes coses: escriptora, i articulista, i tertuliana de tertúlies serioses , i tertuliana de tertúlies frívoles , i expolítica, i polemista, i persona que provoca grans fílies, i persona que provoca grans fòbies, i personatge de ficció... La Rahola, també coneguda com "la Pilar", és tot això i dos ous durs. I ahir li tocava signar el seu últim llibre, La república islàmica d'Espanya , que segons vaig guaitar té un preu de venda de 20€. No cal que li doni gaires detalls sobre el contingut del llibre perquè el títol ofereix les pistes necessàries.
I quan ets tantes coses com la Rahola, és fàcil imaginar la varietat de públic que fa cua per rebre una signatura. Homes, dones, parelles, joves, no tan joves, un pare comprant el llibre per a la seva filla de 4 anys... Uns volent un petó, altres demanant a algú que els faci una foto conjunta i els de més enllà fent la foto de l'autora des de 5 metres estant. Uns encoratjant-la a seguir "amb la lluita" i dient-li frases com "et necessitem", "m'he barallat per tu", "ets l'única que estàs amb el nostre poble", "la meva filla de gran vol ser com tu", "poses paraules als meus pensaments", "estàs guapíssima", "em fa molta gràcia veure't aquí" o "el teu llibre és d'interès públic". Altres dient-li el clàssic "estàs més prima que a la TV". El premi, però, per a una mare que diu a la seva filla d'onze anys, segurament espectadora del Polònia : "Veus, aquesta és la de veritat".
Però, aprofundim una miqueta i coneguem personalment algunes de les persones que en algun moment o altre van haver de fer cua per saludar a la protagonista. La Gemma i el Santiago, vinguts expressament de Vinaròs per viure el Sant Jordi a BCN i que regalaran el llibre a la germana d'ella. La Paquita de Mollerussa, que voltava pel centre i va decidir-se per la Pilar: "Com que al meu marit li agrada, li regalo el llibre". L'Albert, que viu i treballa a Anglaterra i que torna a casa per Sant Jordi sempre que pot. El Jordi, que explica: "Volia dir-li que sóc un gran seguidor seu a RAC 1 i a La Vanguardia ". La senyora que li diu: "T'escoltem sempre per la TV amb el Cuní". L'altra senyora que afirma amb contundència: "El meu marit és del Cuní, però jo sempre sóc de tu". El matrimoni madrileny de visita turística que quan la veu esclata de joia i li pregunta: " ¿Hoy no vas a La Noria? ". O la parella de Mossos (parella en el sentit matrimonial hetero del concepte), que manifesten la seva alegria per comprar el llibre: "Ens anirà molt bé per a la nostra feina". Bé, i fins aquí les fílies. Passem ara a les fòbies. I fins aquí les fòbies. Doncs sí, en tot el matí de ser una ombra raholera, no vaig observar la presència de cap dels milers d'enemics que sembla que té el personatge. Potser els toca sortir l'any vinent.
Ah, per cert. No, no li diré si la Pilar posa sempre la mateixa dedicatòria o la canvia. M'ac ullo al secret professional que preserva un dels encants del Sant Jordi. I, què coi, en el fons cada signatura és única per a qui la rep, no troba?
