No ho sabem, però no és probable. O no almenys en els pròxims cinc anys. Analitzem dos factors: la censura i el context econòmic, amb algunes puntualitzacions.
És veritat que algunes webs xineses han censurat les cerques sobre Egipte, però també que hi ha hagut molta informació disponible. Vídeos, comentaris, llenguatge amb doble sentit i fórmules per evitar els filtres automatitzats (abreviacions, sinònims, polisèmia) han permès cert espai per al debat. L'aparell censor és més sofisticat que mai, però sempre va a remolc de la societat. Fa uns cinc anys, si parlaves de fan huoqiang (saltar-se la muralla, en relació amb la censura xinesa a internet), havies d'aclarir a què et referies, i ara tothom sap de què parles.
És aquest dinamisme, i no la nostra expectativa prodemocràtica (pensar que el que ens agradaria que passés és el que està passant realment), la notícia més interessant del moment a la xarxa xinesa. Més important que la solidesa de la censura xinesa (a Egipte es va intentar tallar internet quan ja era massa tard), és la finalitat de la crítica. Egipte és un més dels molts debats actuals, però no una prioritat més enllà de la simpatia i el soroll dels activistes. El fenomen de la supervisió popular de la feina del govern (sobretot arran de casos de corrupció), en què no necessàriament l'objectiu és derrocar el sistema, sinó més aviat millorar-lo, descriu amb més precisió què està succeint en aquesta part del món.
La Xina censura, per descomptat, però no pot censurar-ho tot, i més aviat gestiona els límits de la informació, que són flexibles en funció de la pressió de cada moment, i que, en definitiva, no ofeguen la societat fins al punt d'extenuar-la. Hi ha marge. Queixar-se és permissible, organitzar-se és una amenaça. Si a Tunísia o a Egipte internet ha permès articular a gran velocitat la revolució, la policia xinesa sol tallar el problema quan pensa que pot prendre certes dimensions.
Però quan la secretària d'Estat nord-americana, Hillary Clinton, deia ahir que la Xina s'enfrontava al "dilema del dictador" pel seu control d'internet, potser passava per alt que, alhora que Pequín bloqueja els Twitter, Facebook i Youtube, també permet els Sina Weibo , Kaixin , Youku , per citar-ne alguns. Clons menys permeables, ja que tenen la seu a Pequín i no a Califòrnia, però serveis que generen debat. Per cert, després que Facebook (que vol entrar al mercat xinès) tanqués el perfil de l'activista xinès Michael Anti amb l'argument que no és el seu nom real sinó un pseudònim, Anti escrivia ahir al seu Twitter: "Si Hillary no pot persuadir Facebook que no bloquegi activistes com jo, que s'oblidi de persuadir el govern xinès". Una ironia de la relativitat de la censura.
El segon factor és igual d'important. Avui, també és improbable que els xinesos facin la revolució perquè tenen altres prioritats. És així per la despolitització (induïda) de la societat, però sobretot perquè en tan sols una generació, a la Xina urbana (la que fa servir internet) s'ha passat de la gana al benestar. La gran incògnita és saber quan les necessitats materials es veuran superades per les demandes de canvi polític. El difícil no és predir si la Xina acabarà tenint o no el més semblant a un sistema democràtic, sinó predir quant de temps trigarà, i si arribarà des de baix (començant per internet) o des de dalt.
