Presó per matricular amb una adreça falsa

Aquesta ha estat la setmana del discurs de l'estat de la Unió, d'una nevada a Washington que em va fer sentir com a Barcelona (van caure deu centímetres de neu i va ser el caos) i dels equilibris d'Obama amb Mubàrak. Però de totes les històries que he vist i sentit, cap de tan colpidora com aquesta.

Kelley Williams-Bolar és una mare de quaranta anys d'Ohio, que ha estat condemnada a pena de presó i vuitanta hores de serveis comunitaris per mentir sobre l'adreça quan va formalitzar la matrícula de les seves filles. Volia que anessin al districte escolar del costat, Copley-Fairlawn, on els resultats acadèmics són molt millors que en el seu, segons els rànquings que es fan públics cada any. La Kelley està separada i té la custòdia de les criatures. Tot i això, va posar l'adreça del pare, amb qui les nenes passen alguns dies. I durant quatre anys, la mitja mentida va funcionar.

Potser no sabia que el superintendent del districte escolar ha arribat a contractar detectius privats per comprovar la veracitat de les dades que els pares donen a l'escola quan s'ensuma alguna trampa. El districte fila prim perquè els pressupostos van justos i un determinat nivell de renda declarada pot comportar rebaixes o exempcions totals de pagar el menjador escolar. I com que els formularis tenen validesa de declaració jurada, una informació falsa pot acabar en un tribunal.

El cas és que el districte va denunciar la mare per manipulació de dades i el jutge, amb l'argument que cal dissuadir la gent de la pràctica de matricular els fills fora del barri, va acabar imposant-li deu dies de presó. De res no van servir les 55.000 peticions online de clemència enviades en dos dies al governador.

Escarment públic

Fins aquí la història parlaria de la duresa del sistema penal nord-americà i de la lluita per una plaça en una escola de les bones, en un país on l'escola pública als barris d'alt estànding és el primer graó cap a la universitat i als barris deprimits és el primer contacte amb el crim organitzat i l'embaràs de les adolescents. Però encara n'hi ha més.

La Kelley és negra, i durant els dos anys que ha durat el cas, el districte escolar, de majoria blanca, ha descobert 47 casos de trampes semblants i cap ha acabat al tribunals. Els mitjans del país s'han preguntat si no estàvem davant un cas de racisme i d'escarment públic, tenint en compte que la majoria dels que han provat d'enganyar el districte són afroamericans. Dels 47 casos de falsificació, 29 eren de famílies negres, 15 de blanques i 3 d'asiàtiques.

Sistema de valors

És un peix que es mossega la cua. Una bona escola atrau famílies educades i amb ingressos, sempre disposades a donar llibres a l'escola o a fer un col·lecta per comprar ordinadors. En aquests veïnats, els preus de les cases i dels lloguers augmenten. El barri es va tornant més exclusiu, l'escola menys conflictiva i els millors professors demanen de treballar-hi, mentre al barri del costat, el procés és l'invers. Es dóna el cas que hi ha pares de salaris baixos però que volen la millor escola per als fills, que renuncien a l'escola pública de franc que els toca, i demanen plaça, pagant, a l'escola pública del barri del costat que seria de franc si visquessin allà. Pagant vol dir 5.200 euros per any i criatura, que és el que val l'ensenyament al districte de Copley-Fairlawn.

Més enllà de la trampa de la mare, del zel judicial aparentment selectiu i del paper d'un superindetendent a qui la sentència li espanta la gent per una bona temporada, el cas de la Kelley Williams-Bolar és tota una denúncia de la fallida pràctica del dret sobre el qual se sustenta bona part del sistema de valors nord-americà, que és la igualtat d'oportunitats. Una escola pública tan descompensada està molt lluny de garantir-lo.