President de Berkshire HathawayEls nostres líders han demanat a la ciutadania un "sacrifici compartit". Però quan ens ho demanen, eviten incloure-m'hi. He consultat amb els meus amics megarics quin és el sacrifici que esperaven fer. Ells també tenien la sensació que en quedaven al marge.
Mentre els pobres i la classe mitjana lluiten per nosaltres a l'Afganistan, i mentre molts nord-americans lluiten per poder arribar a final de mes, nosaltres, els megarics, continuem rebent unes extraordinàries exempcions fiscals. Alguns entre nosaltres som gestors d'inversions i guanyem milers de milions de dòlars gràcies a la nostra feina diària. Segons la llei, estem autoritzats a declarar els nostres ingressos com a "interessos compartits", i gràcies a això aconseguim una rebaixa fiscal de fins al 15%. D'altres són propietaris durant 10 minuts d'accions i obtenen un benefici de venda del 60%; la imposició fiscal per a aquesta operació és només del 15%, com si haguessin estat inversors a llarg termini.
Aquestes i altres benediccions les devem als legisladors de Washington, que es veuen obligats a protegir-nos, com si fóssim una espècie en perill d'extinció. És bonic això de tenir amics en càrrecs importants. L'any passat vaig passar en impostos sobre els meus ingressos 6,9 milions de dòlars. Això poden semblar molts diners. Però el que vaig pagar només representava el 17,4% dels meus ingressos declarats -i aquest percentatge és més baix que el que van haver de pagar les 20 persones que treballen a la meva oficina-. La seva imposició fiscal va ser d'entre un 33% i un 41%, amb una mitjana del 36%.
Fer diners amb diners
Si vostè fa diners amb diners, tal com fan alguns dels meus amics superrics, la seva càrrega fiscal serà una mica més baixa. Però si vostè guanya diners a partir d'una feina, el seu percentatge de càrrega fiscal superarà de ben segur el meu; possiblement serà molt superior.
Per entendre el perquè, cal examinar les fonts d'ingressos del govern. L'any passat, el 80% dels ingressos del govern provenien de l'impost sobre la renda i els impostos salarials. Els megarics paguen un impost sobre la renda d'un 15% sobre la majoria dels seus ingressos però gairebé no paguen res en impostos salarials. La història és ben diferent per a la classe mitjana: normalment s'inclouen en la forquilla d'entre el 15% i el 25% de l'impost sobre la renda, i després són perjudicats per una forta càrrega de l'impost salarial.
Durant la dècada dels 80 i dels 90, els impostos per als rics eren molt més alts, i el meu percentatge d'imposició fiscal se situava en la mitjana. Segons una teoria que sento de tant en tant, el que hauria d'haver fet aleshores era un cop de força i deixar d'invertir com a conseqüència dels elevats impostos que gravaven la rendibilitat del capital i els dividends. Però no ho vaig fer, com no ho va fer ningú. He treballat amb inversors durant 60 anys i encara és hora que algun d'aquests rebutgi una inversió per uns impostos elevats sobre el marge de benefici d'accions i dividends. La gent inverteix per guanyar diners, i els possibles impostos mai no han espantat els inversors. I per a aquells que diuen que uns impostos més elevats perjudiquen la creació de llocs de treball, m'agradaria recordar que entre el 1980 i el 2000 es van crear prop de 40 milions de nous llocs de treball. Sabem què ha passat des d'aleshores: menys pressió fiscal i menys creació de treball.
Gent honesta
D'ençà del 1992, l'IRS (Internal Revenue Service, l'agència del govern federal encarregada de la recaptació fiscal) ha recollit dades sobre els rendiments de les 400 rendes més elevades declarades als EUA. L'any 1992, els top 400 van sumar uns ingressos de 16.900 milions de dòlars i van pagar en impostos al govern federal del 29,2% d'aquesta xifra. El 2008, la suma dels ingressos dels top 400 va ascendir a 90.900 milions de dòlars (una mitjana de 227,4 milions); però el percentatge de càrrega fiscal havia baixat fins al 21,5%. Sé que molts dels megarics, en general, són gent honesta. S'estimen els EUA i valoren l'oportunitat que aquest país els ha brindat. Molts s'han incorporat a The Giving Pledge, la campanya filantròpica que Bill Gates i jo mateix vam posar en marxa, i s'han compromès a donar bona part de la seus guanys a obres filantròpiques. A molts no els sabria greu que els demanessin també més impostos, sobretot sabent que molts dels seus conciutadans s'ho passen malament de debò.
Dotze membre del Congrés emprendran la tasca vital de posar ordre en les finances del nostre país. Els han encomanat la creació d'un pla que redueixi el dèficit de 10 anys en 1,5 bilions de dòlars pel cap baix. Seria molt important, però, que encara aconsegueixin fer molt més que això. Els nord-americans perden la confiança en la capacitat del Congrés de resoldre els problemes econòmics del país. Només una acció ràpida, efectiva i substancial podrà impedir que els dubtes es transformin definitivament en desesperança. I aquesta sensació pot ser un presagi autoacomplert.
El primer que han de fer els dotze és retallar algunes de les promeses futures que ni tan sols uns EUA rics podrien acomplir. Cal estalviar molts diners. Jo deixaria com estan els impostos que afecten el 99,7% dels contribuents. En canvi, als que guanyen més d'1 milió (236.883 el 2009) jo els apujaria immediatament els impostos sobre els ingressos, incloent-hi els guanys de capital i els dividends. I per als que guanyen 10 milions o més (8.274 el 2009) proposaria un tipus impositiu encara més alt. Els meus companys i jo ja hem estat prou aviciats per aquest Congrés pro multimilionaris. És hora que el nostre govern sigui seriós en això del sacrifici compartit.
