BARCELONA.Jordi Pujol ja no és el que era. I, sobretot, ja no és el que era en l'última entrega, la tercera, de les seves memòries. El volum, que ahir es va presentar a la premsa i que també des d'ahir es troba a les llibreries, repassa els anys del pactisme: els que van des de l'acord amb Felipe González el 1993 fins que va deixar el Govern -i va trencar amb José María Aznar- el 2003. Després vindria (i al llibre és un epíleg) el que el professor Joan B. Culla va anomenar la dècada de les decepcions , també a Catalunya, també a CiU i, òbviament, també per Pujol, que no va respirar tranquil fins que el seu successor, Artur Mas, va recuperar el Govern per als nacionalistes el novembre del 2010. Però Pujol, el seguidor d'Espriu i el que durant anys i panys va buscar l'encaix respectuós i còmode de Catalunya a Sepharad ha patit una mutació els dos últims anys. Ha assumit el "fracàs" de la seva empresa. Ara, segons va explicar ahir, ja se sent al marge de la Constitució i, evidentment, no cal que el busquin fent conferències com les que dictava el 2004, quan deia als independentistes que no havien de pensar en això "malgrat que tot Déu ja sigui independent".
L'expresident abona, amb tots els ets i uts, la via sobiranista. Però tampoc és dels que vol anar de cara a barraca sense més. Accepta el gradualisme i, sobretot, se sotmet a la disciplina de partit. O el que és el mateix, al full de ruta del seu hereu, el president Mas. Un camí que passa pel pacte fiscal en la línia del concert i per l'aplicació progressiva i consensuada del dret a decidir.
L'Estatut és la gran decepció, la gran constatació que amb Espanya no hi ha res a fer, que ni el PSOE ni el PP fan cap pas en aquesta direcció i que sempre igualen Catalunya a la resta de territoris (el « no menos que ellos», en va dir). I la Constitució ja no arrecera res: "Ara ja sabem que ens vol ofegar, ja no hi ha dubtes que no ens empara", va afirmar.
La independència admet que seria la sortida "més lògica" però també la veu "molt difícil", encara que no "impossible". Per això el següent pas, el que toca, és el pacte fiscal en la línia del concert. Segons Pujol, en això cal ser exigents i propiciar un acord "que no sigui abusiu", com ha passat en els últims 25 anys. En l'actual context, va assegurar, Catalunya i les seves institucions no desapareixeran, però tampoc es pot "construir un país, és inviable". El resum, "pacte fiscal o morir".
Pujol està en retirada i fins i tot no sap si farà més llibres, però va mirar endavant i va posar deures a Mas fins al 2014. En concret, tres commemoracions que espera que Mas "tingui en compte", i que són tres etapes: la del centenari del naixement d'Espriu, el de La pell de brau i la confiança en Espanya, el 2013; el centenari de la Mancomunitat, la primera estructura d'autogovern de la Catalunya moderna, el 2014; i la que, ara sí, no pot ser una més davant el perill de "residualització": els 300 anys del 1714. Ja només se sent còmode aquí.
