Crònica 27/05/2011

"Hem de vestir la realitat de ficció perquè a la gent li interessi"

Crisi "En moments com l'actual és quan la feina de periodista té sentit" Televisió "Promou el corresponsal estrella que explica més els seus problemes que el que està passant" Sobreinformació "Ja no ens afecten les imatges impactants de conflictes"

Lara Bonilla
4 min
Gallego reconeix que li costa adaptar-se a les rutines .

Ha complert el seu somni d'infància. Amb la càmera a l'esquena, Raül Gallego (Sabadell, 1976) ha recorregut mig món cobrint com a reporter la guerra entre Israel i el Líban, la guerra a l'Afganistan, la violència al sud de Tailàndia i les inundacions al Pakistan. Primer per a TV3 i des del 2005 per a l'agència de notícies Associated Press (AP). Acaba de rebre el premi Miguel Gil de periodisme i l'any passat va ser reconegut amb l'Edward R. Murrow, un dels reconeixements més prestigiosos del periodisme audiovisual nord-americà per un retrat de la guerra de l'Afganistan a través dels ulls d'un soldat. Un projecte molt personal de documentals online que s'ha fet un lloc en una agència com AP, més acostumada a servir notícies que històries amb noms i cognoms. Parla amb passió de la professió de periodista, però tampoc estalvia crítiques i encomana les ganes de fer la maleta per anar a buscar les històries que s'amaguen darrere de les guerres.

Hi ha molta diferència entre el que és treballar en zones en conflicte i el somni que tenies de petit?

És força semblant, però ara és més realista: per com funcionen els mitjans de comunicació, pels interessos que hi ha al darrere i pel que pots aconseguir, ja que en un moment en què hi ha tants mitjans crec que és més difícil arribar a la gent. Ara és important no perdre la il·lusió, l'ideal naïf del que és ser periodista i la utilitat per canviar el món.

Ho continues veient així?

Intento que sigui així, tot i que també aprens a escollir les batalles. L'important és no perdre la motivació, quan estàs més implicat és quan el reportatge és més bo i arriba més a la gent. I en un moment com ara, en què la gent està tan indignada per l'economia, pels polítics... és més important que mai recuperar aquest ideal una mica utòpic de per a què serveix el periodisme. En moments com l'actual és quan la nostra feina té sentit.

I quin paper hi han de tenir els mitjans de comunicació?

Mostrar el que ja està passant. Estem perdent una societat del benestar que havíem assolit, i això els mitjans ho haurien de reflectir i incidir en els casos de corrupció. Els expliquem, però després no els seguim i els polítics es continuen presentant

a les eleccions, no van a la presó i la tasca del periodista hauria de ser continuar perseguint aquesta gent. Sempre que es pugui fer, ja que de vegades els mateixos mitjans tenen interessos o hi ha autocensura, però és ara quan hem de perdre la por i intentar anar més enllà.

També els conflictes bèl·lics es cobreixen i després ens n'oblidem. Et genera frustració, això?

Sí que hi ha una frustració, però no només meva. Els mitjans ens estem convertint en notaris: simplement diem els fets sense plantejar-nos per què passen o qui hi ha al darrere.

I altres vegades es converteix en espectacle.

Sobretot a la televisió, on un dels problemes és que s'està promovent molt la figura del corresponsal estrella que explica més els problemes que té per estar allà que el que està passant, i això és vergonyós. Els periodistes no tenim cap mèrit: hi anem, cobrim una història i marxem. La gent que té mèrit és la que està implicada en aquell conflicte o, si de cas, el periodista local que ha de fer la feina en circumstàncies normalment molt difícils i que no pot marxar.

Què has après després de tants anys cobrint conflictes?

Que la gent està cansada de tanta informació i de tantes desgràcies i que no n'hi ha prou amb imatges impactants del front. Has d'anar més enllà i explicar històries.Tenim un bombardeig mediàtic d'aquest tipus d'imatges i ja no ens afecten. És part d'aquesta sobreinformció tan superficial.

I què pot fer el periodista?

La fórmula, per mi, és explicar històries personals i canviar la manera com les expliques. Els reportatges documentals online que faig tenen un format que recorden una mica una pel·lícula per la música i per com s'explica la narració. Hem de vestir la realitat com si fos ficció perquè a la gent li interessi.

Quin paper adoptes davant els conflictes que cobreixes?

A mi m'agrada que m'afectin les coses i m'agrada implicar-m'hi. Però de vegades, per la immediatesa dels mitjans, tu mateix has de fer l'esforç perquè t'impacti. T'has d'autorecordar que són persones. Hi ha moments en què has de marxar corrents perquè has d'enviar les imatges i t'adones que no has dit ni adéu a la persona que estaves entrevistant. L'únic dia que vaig fer això em vaig dir: "No, atura't i recorda-te'n".

Fa unes setmanes van morir dos reporters gràfics a Líbia. Penses en la mort?

Sí que hi penses. I penses en la sort que has tingut tots aquests anys. Sempre has de mantenir una mica de por i pensar en el pitjor, és el que et fa estar alerta.

I pots viure sense la tensió i l'adrenalina que dóna la teva feina?

Ho estic intentant deixar, que diuen. És com una droga, però jo ja em vaig fer aquesta reflexió i m'interessa més la qualitat que la quantitat. Ja he fet molta primera línia i molts trets.

stats