Wadi khaled (líban)Mentre tothom mira cap a Daraa, l'epicentre de les revoltes sirianes i la ciutat més castigada per les tropes de Baixar al-Assad, a només uns quilòmetres del riu al-Kabir, en territori libanès, les famílies que han aconseguit fugir de la violència del règim, des de la localitat fronterera siriana Tel Kelaj, relaten una altra brutalitat contra la seva ciutat.
Es calcula que unes 500 famílies, al voltant de 3000 persones, han creuat en els últims dies a la regió libanesa de Wadi Khaled. La majoria s'han refugiat a les cases dels habitants d'aquesta vall al nord del Líban, que han ofert acollida als seus "germans" sirians.
Hospitalitat
Mohamed Abdul ha acollit 80 sirians a casa seva perquè "així és l'hospitalitat libanesa". Al pati del seu habitatge hi ha un rusc de nens corrent de banda a banda, mentre a la cuina s'amunteguen les dones per preparar el menjar per a un regiment sencer. Temorosos alhora que desconfiats amb els periodistes estrangers, dos dels patriarques ens adverteixen que no permetran que fem fotos als homes, i tampoc revelaran els seus veritables noms. "No tenim por a parlar. Volem explicar al món el que passa al nostre poble. Però hem de tornar a Síria i, per seguretat, no podem identificar-nos", explica amb un cert nerviosisme un home que s'identifica com Reduan, un nom fals.
"Vam arribar dijous passat, després que els tancs de l'exèrcit entressin a Tel Kelaj per sufocar les protestes. Els meus fills tenien por i vam decidir marxar", continua Reduan.
Aquesta localitat de 28.000 habitants ha continuat assetjada durant l'última setmana, després que l'exèrcit, acompanyat per blindats, entrés per reprimir les protestes contra el règim. Un altre refugiat declara que 41 persones van perdre la vida en els enfrontaments amb les tropes sirianes, que van disparar indiscriminadament per dispersar els manifestants.
Repressió
Al principi eren petits grups els que es van començar a manifestar. Però després de la detenció del xeic Ossama Aqari, de la principal mesquita sunnita de Tel Kalaj "tots els sunnites vam sortir al carrer". Tot i que aquesta localitat és de majoria alauita, hi ha uns 10.000 veïns de confessió sunnita. "Sempre ens han tractat com a ciutadans de segona classe. Els sunnites no podem optar a llocs de treball governamentals. Molts de nosaltres ens dediquem a la venda de productes sirians a l'altre costat de la frontera", es queixa aquest desplaçat sirià.
Asseguda sobre un petit mur, Zainab, de 64 anys, fixa la mirada a l'horitzó, mentre té a les mans un rosari musulmà. És la mare de Reduan i a ella no li importa que la fotografiïn. "Estem cansats de quaranta anys de dictadura", diu amb fermesa. "Volem llibertat per als nostres néts. El poble sirià està en contra de Baixar, però molts encara tenen por. És qüestió de temps. El règim caurà", afirma Zainab.
A poc a poc, alguns homes que s'havien quedat romancejant a la casa s'animen a parlar. La majoria dels desplaçats són dones i nens, entre altres raons perquè el règim sirià ha prohibit als més grans de 20 anys que abandonin el país. No obstant això, l'exèrcit libanès, que s'ha desplegat per seguretat al punt fronterer de Buqaya, al costat del vell pont, permet l'entrada als homes que acompanyen les seves famílies. "Els shabiha , assassins a sou, van entrar a les cases i es van endur desenes de sunnites. Els van cremar les barbes i els van arrencar les ungles", explica, encara horroritzat, un home d'uns setanta anys amb crosses que va haver de creuar a peu la frontera cap al Líban.
Carregats amb bosses i farcells, arreplegant tot el que poden per a un viatge incert, una altra família acaba d'arribar a Wadi Khaled.
