"Rescatar Grècia, Irlanda i Portugal és un error"

Pedro Videla (Santiago de Xile, 1958) té doble nacionalitat: és xilè i irlandès. Aquest professor de l'Iese, com a ciutadà d'un dels països que s'han vist obligats a demanar ajuda financera, creu que és un error rescatar els estats que no poden pagar els seus deutes.

Per què creu que és un error?

Actualment, el risc que assumeixen els inversors institucionals [empreses] és zero, i això no pot ser. Han de pagar pel seu error. Van invertir en una bombolla i aquesta bombolla va esclatar. Ara han de pagar l'error. Això és el que farà que el sistema funcioni. La pròxima vegada que inverteixin s'ho pensaran millor.

Però esclar, si s'ho pensen gaire no serà fàcil que Irlanda pugui tornar a rebre diners.

Sí, ara el debat és si els inversors han de tenir o no quitament [pèrdua total o parcial de la inversió que van fer] i quin volum hauria de tenir el quitament. Angela Merkel ha promogut aquest debat, però ara no és el moment per fer-lo. Si els inversors intueixen que hi haurà quitaments a Portugal o Espanya, creixerà la pressió sobre aquests països. I això podria desembocar en nous rescats. El debat s'hauria d'haver fet a porta tancada, o fa uns anys, però no ara.

Però Merkel segueix exigint que hi hagi quitaments.

Sí, però en el futur. A partir del 2013, quan entri en vigor el Pacte de l'Euro [que encara s'ha de ratificar]. Quan jo inverteixo, pot ser que guanyi o que perdi. I ha de ser així per a tothom, perquè si no els especuladors aniran de país en país creant problemes on detectin fragilitat.

I els petits inversors que no saben on es fiquen?

Si els interessos que cobren per una inversió són elevats, han de saber que és per algun motiu.

Quin percentatge de quitament haurien de perdre els inversors?

No ho sé. A l'Argentina van perdre un 75%, però no sé què seria raonable aquí. Però s'ha de tenir clar que si pel bons d'un país pago un 5% més que pels d'Alemanya, implícitament estic admetent que hi ha un risc de no cobrar. Aquesta és una part fonamental del sistema capitalista! Si una persona s'equivoca en una inversió, ho ha d'admetre. Si no hi ha càstig per a qui s'ha equivocat, aleshores aquesta persona seguirà arriscant més del que és aconsellable. Hi ha un economista nord-americà, Allan Meltzer, que diu que el capitalisme només funciona amb premis i càstigs. És com la religió! Una religió sense pecats no funcionaria, perquè no hi hauria res que ens obligués a comportar-nos bé. Al capitalisme, igual.

Però aleshores els models a seguir són l'Argentina i Islàndia, països on hi hagut quitament?

No, no: el que cal és una reforma substancial del sistema financer. No es poden privatitzar els guanys i socialitzar les pèrdues. Quan els inversors guanyaven, s'ho quedaven. I ara que perden, tots perdem. Un sistema com aquest no funciona. Una cosa que es diu molt és aquella expressió del too big to fail [massa grans per caure]. Per què s'han de salvar uns determinats bancs? Perquè són massa grans? Doncs no deixem que ho siguin! Trossegem-los. No deixem que un banc comercial també tingui negocis d'assegurances, inversions en actius, etc.

Això és el que Obama va intentar inicialment, obligant bancs com Goldman Sachs a fer que només es dediquessin a la banca comercial i no a la d'inversió...

Aquestes reformes el que han fet és incrementar la regulació. Però el que caldria és recuperar la Glass-Steagall Act, una llei que va existir als Estats Units fins als anys 90. Aquesta normativa separava completament la banca comercial de la banca d'inversió.

Va ser Bill Clinton qui va suprimir aquesta llei.

Sí, i era una bona llei, perquè impedia que les entitats que tenien els estalvis de la població es posessin a jugar amb aquests diners, invertint aquí i allà. Qui vulgui jugar que ho faci amb els seus diners.

Vostè diu que no es pot parlar de rescat a Irlanda. Per què?

Perquè no és així: els diners surten de Frankfurt [BCE] i Washington [FMI], però després de passar breument per Dublín se'n van cap als bancs britànics, nord-americans i alemanys, que són els que tenien més exposició al deute irlandès. Aquí ningú rescata Irlanda, sinó els bancs amb els quals Irlanda estava endeutada.

Però sí que s'està rescatant un deute compromès per Irlanda.

Sí, però els irlandesos podrien haver fet com els islandesos. Islàndia ha reconegut la bancarrota, està reestructurant el deute i s'ha negat a pagar els inversors fins que no s'estudiï cas per cas. Esclar que Islàndia no és de la zona euro. Si Irlanda hagués fet això hauria generat problemes als països de la moneda única. No dic que els països demanin préstecs i després no paguin. Però quan hi ha un cataclisme com l'actual, les dues parts tenen responsabilitats: tant el que col·loca el deute com el que en compra.

I com se soluciona la situació?

Una empresa sap quins passos ha de seguir quan fa fallida, però un país no. El Pacte de l'Euro ho defineix una mica. Allà s'hi explica què ha de fer la UE per ajudar un país que tingui problemes. Tenim una unió monetària sense tenir una unió política. A la història de la humanitat no s'ha vist mai res igual. La unió política és necessària. Als EUA, el govern federal recapta al voltant d'un 20% dels impostos. A Europa, Brussel·les només en recapta un 1%. Als EUA, si en algun moment un estat té problemes, hi ha mecanismes perquè el govern federal l'ajudi. Aquí, en canvi, quan Grècia va entrar en crisi, el país estava lligat de mans i peus. El Pacte de l'Euro ha de servir perquè el continent tingui un fons equivalent al federalisme dels EUA.

A canvi, el Pacte de l'Euro establiria algunes normes. Per exemple, la despesa dels països no podria superar el creixement del PIB. Pot ser una bona eina?

És difícil que, políticament, sigui factible. Els països no volen cedir sobirania. S'haurien de col·locar límits estrictes al deute i al dèficit dels estats. Ara ja existeix el Pacte d'Estabilitat, que impedeix tenir més d'un 3% de dèficit i d'un 60% de deute, però el primer a saltar-se aquesta norma, el 2003, va ser Alemanya. I el senyor Solbes, aleshores comissari europeu, no va imposar cap sanció. No s'havien establert premis i càstigs per fer complir les normes i tot el sistema ho ha patit. Ara s'han d'establir aquests càstigs, i serà difícil que s'accepti políticament. Però sense un acord d'aquest estil, l'euro no podrà sobreviure.