Són 3.107 els quilòmetres que separen la ciutat de Salt de Catalunya de la de Jordània. Les coordenades geogràfiques no coincideixen, però les socials i les religioses mostren denominadors comuns. Les dues ciutats han estat cruïlla de comunicacions i terra d'acollida. L'antiga Salt jordana va ser el centre administratiu de la regió durant el domini otomà, però quan Amman va ser escollida capital de Transjordània (1950) es van acabar els seus dies gloriosos. La història de la ciutat de Salt catalana no és tan opulenta, però probablement els orígens de l'una i de l'altra provenen d'allà mateix. Un extens domini romà, de nom saltus , que es distingia per la seva extensió i per la seva independència respecte a l'autoritat municipal.
Comparativament, la ciutat jordana és molt més extensa i poblada demogràficament que la catalana, però, en les últimes dècades, tant l'una com l'altra s'han nodrit de l'arribada massiva de persones de procedències ben diverses. I una particularitat: mentre que la catalana té una de les comunitats musulmanes més importants del país, l'altra Salt és una de les ciutats de Jordània amb més presència de cristians.
Una vall estreta entre el riu Jordà i el desert d'orient permet descobrir una ciutat de Salt pintoresca a 30 quilòmetres d'Amman. La topografia del terreny s'enfila en una muntanya atapeïda de cases quadrades amb tímides obertures que denoten que es viu cap endins i que es defuig de la superficialitat. El carreró d'Hamman és un dels més animats d'aquesta ciutat que barreja l'olor dels pollastres guisats amb la del betum dels sabaters. El sentit de l'hospitalitat, però també la creença i la submissió a la voluntat de Déu, està molt accentuada entre els jordans. Si algú saluda amb un " Kaif hakak?
" ("Com estàs?"), contesten " Al-hamdu lillah " ("Bé, gràcies a Déu"). Aquí tot depèn de la voluntat divina.
Atur i inflació al 15%
En un país on l'aigua és tan valuosa com el petroli, on la terra conreada no arriba al 5% i on l'atur i la inflació estan a l'entorn del 15%, no és estrany que també hi hagin hagut molts jordans que s'hagin buscat la vida fora del país. Però hi ha molts exemples dels que hi han vingut a guanyar-se-la. Nabil Kamel Shehata és un egipci, encara solter, que fa més d'una dècada que ha arribat a Salt: "Tenia diverses opcions però Jordània era el país més atractiu perquè és tranquil i no vol guerres". Té un petit taller de quinze metres on es dedica a la costura: fa vestits, arregla paraigües i, si fa falta, cus les soles de les sabates. Uns rosaris enganxats al costat de la Mare de Déu evidencien que és cristià però ell aclareix que és copte.
A només un parell de metres, Hossam Tabbalat saluda amb un somriure obert i un anglès fluid des del seu petit taller de reparacions atapeït d'eines i estris sense cap utilitat aparent. Repara estufes. En Hossam és palestí. Una presència que passa desapercebuda perquè aquest col·lectiu representa avui la majoria de la població de Jordània. En Hossam assegura: "Jo no sóc cap immigrant, sóc un més d'aquí. Hi ha empresaris palestins riquíssims i alguns fins i tot tenen càrrecs importants en el govern". Els milions de refugiats acollits a Jordània en les últimes dècades han forçat el seu sistema sanitari i educatiu i han transformat la seva demografia. Una cosa semblant ha passat a la ciutat de Salt catalana amb un augment desmesurat dels nouvinguts en els últims deu anys, que també han saturat el sistema. El col·lectiu majoritari és el marroquí, amb més de 5.000 persones, seguit dels gambians, uns 1.200 - la principal concentració de l'Estat espanyol - i, molt a prop, els hondurenys. Kadi Soumarer, dona empresària i modista d'origen gambià, assegura: "La gent ja no estrena tant i estalvia escollint teles més barates i patrons més senzills". Fa més de dotze anys que té un taller de costura al carrer Torras i Bages, punt de trobada obligada per a les presumides dones gambianes. Ella, que va arribar a principis dels noranta, recorda: "Quan no hi havia cap negre, la gent ens convidava a casa seva perquè ens trobaven exòtics i érem una novetat". Els seus quatre fills han nascut a Salt, parlen més bé el català que el sarahule i Gàmbia els queda lluny.
Presència cristiana
A la ciutat jordana, la crida del muetzí a la pregària es confon amb el so de les campanes de l'església ortodoxa que anuncia la missa als creients. Es calcula que un 6% de la població jordana és de confessió cristiana i que la majoria està concentrada en les poques ciutats on abunden les esglésies que serveixen als tres grups més importants que hi ha al país: ortodoxos, catòlics i, en menor mesura, protestants. Al davant de l' església ortodoxa de Salt hi ha un petit convent on només hi queden tres monges amatents que ajuden cada dissabte el capellà a fer el culte de les set de la tarda. És una missa poc freqüentada -la dels diumenges és la més multitudinària- amb mig centenar de fidels encapçalats per qui sembla el prohom del poble, Abdallah J. Shaban. És un home alt i gros de mirada franca que s'asseu a les primeres files, al darrere hi ha la dona i el seu fill més petit. "No és estrany que aquí hi hagi cristians, nosaltres vam arribar abans que els musulmans", recorda.
A la ciutat de Salt catalana, el nombre de musulmans ha augmentat en els últims anys. Es calcula que hi ha 9.000 creients, un terç de la població. Més enllà de les coordenades geogràfiques i de pertànyer a continents diferents, les dues ciutats comparteixen la fe amb els mateixos déus encara que tinguin noms diferents i siguin grans pols de tolerància i d'acollida. Un apunt, Job -l'home ric i honrat temptat reiteradament per Satanàs- té la tomba a Salt (Jordània). És l'exemple bíblic quan es parla d'integritat d'esperit i fortalesa davant les dificultats.
