Ernest Benach deixa avui la presidència del Parlament després de set anys. Traspassa el càrrec a la que serà la primera presidenta de la història, Núria de Gispert. En moments d’alta càrrega emocional, fa balanç i reflexiona sobre el futur.
Ahir va acabar la seva etapa de president del Parlament. Tristesa, nostàlgia o alliberament?
Hi ha un punt, evidentment, de nostàlgia. No són només set anys de president. Són 18 anys de diputat. Però estic molt content dels set anys a la presidència del Parlament. La feina que hem fet és molt bona.
S’esperava acabar el seu mandat sense llei electoral?
És un error de país. Ens omplim la boca sobre la desafecció, però som incapaços d’acordar els grans temes de país. Els partits haurien de ser molt més generosos i obrir-se. La llei és indispensable. I espero que qui hagi de posar-hi seny, el posi.
CiU i PSC sumen els dos terços del Parlament necessaris per aprovar-la sense les minories. Veu risc que la facin a mida dels partits grans?
Seria un error. Catalunya sempre ha estat plural i diversa, i ara hi ha més formacions que mai al Parlament. Espero que siguin capaços de fer una llei tan consensuada com sigui possible.
Quin ha estat el seu millor moment com a president?
El 30 de setembre del 2005, quan el Parlament va aprovar l’Estatut. Va ser un moment d’eufòria, en què la ciutadania vibrava amb la política, un moment de sentit de país.
I el pitjor?
La compareixença de Carod després de la reunió amb ETA. Les intervencions allí van ser molt dures.
I l’episodi del cotxe?
Hi va haver molta hipocresia i demagògia. El que més em va preocupar és que un tema promogut per un diari espanyolista i contra Catalunya, que diu mentides, fos seguit per mitjans d’aquí. No vaig fer res diferent del que havien fet els altres.
Defensarà que Núria de Gispert adapti el cotxe per treballar-hi còmodament en els desplaçaments?
I tant. Com a país no ens podem permetre posar en dubte les institucions. Als presidents de la Generalitat, del Parlament o els alcaldes, se’ls ha de tenir un gran respecte.
Provincianisme?
Som una nació sense estat i això vol dir que tenim estructures encara febles. A Catalunya l’envegen, en molts aspectes, altres nacions, com el Quebec, Escòcia o Flandes. Jo sento enveja de la seva concepció nacional de la política. Ens falta un punt d’orgull nacional.
Què li dirà a De Gispert quan faci el traspàs del càrrec?
Que estic a la seva disposició pel que calgui. Li traspassaré una cosa que té un valor simbòlic molt gran, que és una carta que l’últim president del Parlament a l’exili, Francesc Farreras i Duran, va enviar des de Cuernavaca (Mèxic) al president del nou Parlament que sorgís el 1980, sense saber qui seria. Recordava que ells havien aguantat el Parlament a l’exili i que la seva continuïtat depenia del nou president.
Què recomanaria a De Gispert?
Que vetlli perquè el Parlament segueixi sent un espai de diàleg educat on no es perdin mai les formes. I que doni continuïtat a les mesures de transparència institucional.
Com serà l’Ernest Benach expresident del Parlament?
Serà una persona inquieta, amb ganes de continuar treballant pel país, encara que no des de la primera línia política. La meva fidelitat al partit és clara. Però també es pot fer política fora dels partits.
L’han considerat el primer president 2.0.
Això és imparable, t’agradi més o menys. Pots estar-hi en contra, però t’acabarà arrossegant. No hi ha marxa enrere. Hi ha més informació i més ràpida, i cal, més que mai, dir la veritat. És el món que ve.
Algunes veus d’ERC li han retret poc perfil polític.
I veus que han pensat que l’exhibia massa. Joan Rigol em va dir que si tots mantenien la mateixa tensió cap a mi, significava que les coses es feien bé. He intentat ser equànime i just. Sóc d’ERC, i he estat lleial i fidel al projecte. Sóc i seguiré sent independentista, i he exercit com a tal a tot arreu. He intentat fer un discurs de país, i n’estic orgullós.
Li agradaria ser a la directiva del Barça?
Ara no és el moment de plantejar aquestes coses. El meu respecte més absolut per a l’actual directiva, que té tota la meva complicitat i simpatia. Vull deixar passar un marge de temps de transició per fer coses. Estic disposat a fer-ne, a comprometre’m en projectes concrets de la societat civil.
Ha deixat la política definitivament?
Ajudaré la meva secció local d’ERC on milito i faré política, però a la societat i a la xarxa. I sempre estaré a disposició del partit.
Una enquesta de l’ARA l’assenyalava com la persona més ben situada per prendre el relleu al capdavant d’ERC si Joan Puigcercós plegués.
És reconfortant des del punt de vista personal. Però el partit s’ha de renovar. Jo represento una de les parts en conflicte. És el moment de la gent que no hi estigui implicada. Els actuals dirigents d’ERC som d’una generació a qui han titllat d’anticonvergents. Jo no ho sóc, però és veritat que els nostres ponts amb CiU es van trencar. Si hi ha altres generacions que agafen responsabilitats de representació en el partit, és molt probable que tinguin molta més facilitat per entendre’s amb tothom, sense excepcions, que no nosaltres, que estem suggestionats. Tothom que hi ha a ERC avui ha de poder jugar en el futur. Tots. No nego que Puigcercós i Ridao, entre d’altres, siguin actius en el futur. Són indispensables. Però no hi pot haver un altre enfrontament de l’estil Carod-Puigcercós.
Com afronta el consell nacional de dissabte?
Espero que el partit sigui capaç de llegir el futur. La prioritat són les municipals. Després, definir cap on va el projecte d’ERC, decidir què fem amb l’espai que va del centreesquerra catalanista a l’independentisme radical. I per últim, quines persones l’han de liderar.
I si Puigcercós no surt ratificat?
No cal fer hipòtesis de coses que tot apunta que no passaran. Ens cal cap fred i serenitat.
El segon tripartit va ser un error, com ha reconegut Puigcercós?
ERC tenia ganes de continuar una tasca no acabada. Si ens quedàvem a l’oposició, no podíem demostrar que érem capaços de governar. I teníem necessitat de demostrar-ho. Però és evident que en aquests anys, els independentistes han crescut, i molt. I aquest és un èxit nostre, malgrat que no en som els beneficiaris.
Puigcercós no tindrà més remei que dimitir després de les municipals després del malestar que s’ha generat al territori?
El full de ruta implica un congrés nacional a la tardor. I s’hauran de renovar càrrecs. No és que calguin dimissions. Serà al final del full de ruta que haurem de prendre decisions.
