Des de l'inici de la crisi hem viscut multitud de setmanes importants, però mai havien estat tan decisives com la que avui comença i que es tancarà divendres amb una cimera dels líders europeus a Brussel·les. La diferència amb les anteriors és que ara el que està en risc no és un país, sinó l'euro i, probablement, tota la Unió Europea. El que passi aquesta setmana pot trencar la UE, però també pot enfortir-la cap a un model federal. Tot comença avui amb una reunió a París entre Angela Merkel i Nicolas Sarkozy en què s'haurien de començar a posar les bases per a l'acord.
Per què ara és diferent?
Una fallida d'Itàlia esfondraria l'euro i, possiblement, la UE
Des de la fundació de l'euro mai com ara havíem vist tan a prop de la fallida un dels grans països europeus. El Vell Continent ha pogut assumir -tot i que amb problemes- els rescats de Grècia, d'Irlanda i de Portugal. Però no sembla que tingui prou diners per rescatar Itàlia ni, en cas que calgués, Espanya. Itàlia és ara la gran preocupació d'Europa. Té el segon deute públic més gran del món (equivalent al 121% del seu PIB), cosa que l'obliga a demanar diners constantment, encara que sigui per pagar els deutes que ja té. El problema és que els inversors desconfien del país i li exigeixen uns interessos rècord (actualment Itàlia paga un 6,75% pels seus bons a deu anys). Espanya es troba en una situació similar, tot i que no tan extrema.
Què cal fer? Rebaixar com sigui aquests interessos. Els experts coincideixen a dir que només hi ha una manera de fer-ho: que el Banc Central Europeu (BCE) es comprometi a comprar deute dels països europeus de manera il·limitada. Aquest compromís garantiria als inversors que mai perdran els seus diners en cas que inverteixin en deute d'un país de l'euro. Fins ara Alemanya sempre s'ha oposat a aquesta intervenció del BCE, però sembla que les coses últimament han canviat.
Què demana Alemanya?
Imposar l'austeritat com a norma i que els estats perdin poder
La setmana passada el nou president del BCE, Mario Draghi, va obrir la porta per primer cop a incrementar els ajuts als estats en problemes sempre que els països de l'euro acordin un "nou pacte fiscal". Aquest nou escenari és el que s'ha de pactar aquesta setmana. És molt probable que el resultat acabi sent molt semblant al que vol Alemanya, primera potència econòmica de l'euro i que mana al BCE de manera més o menys tàcita.
Alemanya vol imposar l'austeritat com a norma -la reforma exprés de la Constitució espanyola ja anava en aquest sentit- i imposar dures sancions per als països que se saltin els límits de dèficit. Aquestes normes fa anys que hi són, però fins ara gairebé tots els països se les han saltat (curiosament, Alemanya i França estan entre els que més vegades les han deixat de seguir). A més, Merkel exigeix que Brussel·les pugui supervisar i tutelar els pressupostos de cada país abans que siguin aprovats als respectius Parlaments -i demanar que siguin modificats si els considera insatisfactoris-. Això requerirà una cessió de sobirania per part de tots els estats de l'euro. Entre els països que més s'han resistit fins ara a aquest control hi ha França.
En què cedirà Merkel?
Via lliure per a l'ajuda del BCE i, possiblement, per als eurobons
A canvi d'aquests i altres requisits, Alemanya podria transigir que el BCE ajudi més els països en problemes, en la línia del que va insinuar Draghi la setmana passada. També és possible que a mitjà o a llarg termini acabi cedint amb els eurobons, és a dir, amb la creació d'un deute comunitari que permeti als països pobresendeutar-se sense haver de pagar uns interessos desorbitats.
Tot això és la teoria. La pràctica comença avui amb la reunió entre Merkel i Sarkozy.
