Els rebels de Líbia ho sospitaven, però ara tenen clar que les coses no sempre surten com t'ho esperes. És el que els anglòfons resolen amb el refrany més curt del món: " Shit happens ", que és la versió escatològica i poc elegant del " C'est la vie ". El problema dels anti-Gaddafi és que aquesta shit és gran i que l'han trepitjada de ple.
És normal: ets jove i surts al carrer amb tota la il·lusió del món per reclamar la dimissió del teu dictador i acabes immers en una guerra civil llarga i sanguinària. Penses que et passarà com als teus veïns de Tunísia i Egipte, que han aconseguit enviar els seus presidents vitalicis a una residència de gent gran, i descobreixes que tens la mala fortuna que el teu dictador sí que diu seriosament que no vol marxar i que morirà combatent. Els libis es maleeixen: perquè ens ha tocat l'únic dictador valent del món àrab? Shit happens .
Et consola saber que la comunitat internacional aplaudeix la teva primavera democràtica , que s'ha posat més o menys d'acord per ajudar-te a fer fora el teu dictador, el de les ulleres fosques i les infiltracions de Botox. I descobreixes que odien Gaddafi, però bastant menys que tu. Descobreixes que et volen ajudar, però que tampoc se'n refien de tu: no els agrada que la teva revolució no tingui un líder clar, sospiten que tens companys indesitjables propers a Al-Qaida i no tenen clar que siguis capaç d'assumir el govern d'un país que quedarà afectat de politraumatismes molt temps després d'acabar la guerra.
Ells (els Estats Units, Europa i algun amiguet del golf Pèrsic) prefereixen limitar-se a atacar des de l'aire i esperar que tu facis la feina bruta sobre el terreny (al cap i a la fi, és la teva revolució). Però no entenen que tu no tens ni idea de fer la guerra, que tot just estàs aprenent a disparar i que només disposes de fusells d'assalt i d'algun canó trinxat. T'has passat anys mitificant el poder d'Occident i ara descobreixes que el teu amic es conforma amb la supremacia aèria, que no pensa enviar ni un soldat a morir a Líbia. Diuen que la primavera àrab és molt bonica, però que costa una pasta i que van malament de cash per culpa de la crisi. Que haguessin muntat la revolució fa tres anys. Shit happens .
Un Kalàixnikov a les mans
Somnies que estàs vivint un moment històric, que la teva és una revolució 2.0, una revolta popular pacífica i moderna... I a la que t'has descuidat, t'han posat un Kalàixnikov a les mans, t'han fet pujar a la caixa d'una camioneta Toyota i t'han enviat a combatre al front contra un enemic, l'exèrcit de Gaddafi, més ben entrenat i més ben armat.
Organitzes una revolta pròpia del segle XXI, juvenil i il·lustrada, i acabes participant en una guerra de guerrilles més pròpia dels temps del Che Guevara o del Juràssic. Apa, noi! Deixa l'iPhone i agafa el fusell, que aquest enemic se'l derrota a base de bombes i no de tuits. De revolució juvenil, res de res, i molt menys d'il·lustrada. Els teus líders al camp de batalla són uns carcamals que no han vist un ordinador en sa vida i per a ells tot això de democràcia, igualtat i drets humans tan sols són paraules boniques.
A les trinxeres només es crida una consigna quan les coses es posen realment lletges: " Allà u Akbar ", Déu és el més gran. I el noi accepta el seu destí, agafa munició, se'n va al front, a conquerir un tros de desert, i es lamenta que la seva revolució s'hagi convertit en un desastre.
Albert Camus va escriure una vegada que "cada cop que un oprimit agafa les armes en nom de la justícia, fa un pas endavant en el camp de la injustícia". I segurament tenia raó. El jove opositor de Líbia, però, li pot respondre el que ha après aquests mesos: " Shit happens , Albert". Així és la vida.
