Parlem de negocis i deixem-nos estar de punyetes. La frase és inventada, però quan Wen Jiabao defensava aquesta setmana a Berlín que convé potenciar els punts en comú malgrat les diferències entre Alemanya i la Xina, parlava justament d'això.
Després de passar per la Gran Bretanya i Hongria, el primer ministre xinès ha completat a Alemanya una fita del pragmatisme en les relacions amb els seus socis occidentals. Acompanyat d'una dotzena de ministres i dos centenars d'empresaris, Wen ha signat contractes per valor de més de 10.000 milions d'euros en automoció, aviació, finances o renovables. Un Wen que també ha llançat un missatge de tranquil·litat en plena crisi de l'euro. "Són dificultats temporals", va dir el primer ministre xinès, reiterant el seu compromís de comprar deute europeu. Cap novetat. Ja ho va dir a José Luis Rodríguez Zapatero quan va ser a Pequín i també ho va fer el seu número dos i probable successor, Li Keqiang, quan va passar per Europa fa uns mesos. Un gest que, com més es debilita la moneda única europea, més sembla reiterar el lideratge xinès.
Pragmatisme perquè la Xina tampoc fa favors. És conscient que si el motor alemany (i per extensió, l'europeu) funciona bé, també funciona l'altra part de l'intercanvi. La Xina ha seguit important cotxes i productes químics alemanys quan a causa de la crisi es deixaven de vendre a alguns dels mercats tradicionals dels germans. Però, alhora, Pequín ven a Berlín un 10% de tot el que aquest país compra al món. Un context que ordena prioritats i que en el cas alemany s'ha traduït, per exemple, en menys pors a la transferència tecnològica cap a la Xina, el peatge intel·lectual que molts fabricants han de pagar per poder vendre i pessigar contractes en aquest gran mercat.
Tranquil·litzar Europa en plena crisi i amb Grècia potes enlaire també és protegir els interessos propis. La Xina no vol pas un euro que trontolli. En la seva política de diversificació de reserves, fa anys que prefereix acumular euros en lloc de dòlars, com solia fer de manera massiva. No només per allò de no posar els ous en un sol cistell, sinó també perquè desconfia de la política financera i monetària de Washington. Per cert, el got mig ple que veuen els xinesos, curiosament el veuen mig buit als Estats Units, on el cap de la Reserva Federal, Ben Bernanke, ha advertit que si fracassa una actuació ràpida "es posaran en perill els sistemes financers europeus, el sistema financer global i la unitat política europea".
A banda, cada cop més, el pragmatisme xinès es projecta en un dels camps on se solia sentir més incòmode, el de la crítica sobre la llibertat, els drets humans, la repressió de l'activisme i tot el que sol modelar la imatge que l'escandalitzada opinió pública occidental té del país asiàtic. Quan a Wen li van preguntar a Alemanya pel judici a Ai Weiwei (l'artista i activista xinès acabat d'alliberar però amb un cas pendent per evasió d'impostos), el líder xinès semblava que tenia problemes amb l'auricular, però, habituat a aquesta mena de preguntes, va acabar responent amb la calma i el procediment que ja gairebé semblen de manual: no referir-se a l'afectat, fer una reflexió genèrica i acabar amb un plantejament positiu. Wen sabia que alguna cosa hauria de dir i Merkel sabia que en algun moment ho hauria de treure.
