BilbaoEl sindicalisme abertzale està en peu de guerra. La majoria sindical que formen ELA, LAB, EHNE, HIRU i STEE-EILAS ha decidit plantar cara a la crisi desmarcant-se de l'estratègia de les centrals espanyoles. Contra la postura defensada per UGT i CCOO, els abertzales descarten el diàleg social i aposten per un sindicalisme de combat. Però no per això renuncien a tenir un paper clau en la resolució del conflicte polític, al qual mai no han estat aliens.
Dos factors els han portat a practicar aquest resistencialisme. En el vessant econòmic han de fer front a una crisi que retalla drets, mentre que en el terreny polític s'han d'enfrontar amb el govern socialista de Patxi López i els seus socis del PP, i a Navarra amb el d'UPN (regionalista) amb el suport del PSOE.
La resposta a aquesta conjuntura política i econòmica ha estat la convocatòria de tres vagues generals a Euskadi i a Navarra en menys d'un any i mig. La primera, el 21 de maig del 2009, contra les mesures anticrisi plantejades per Zapatero. La segona, el 29 de juny del 2010 en protesta per la reforma del mercat laboral, i l'última, dijous, contra la reforma de les pensions. Entenen que els governs espanyol, basc i navarrès, la patronal, el PNB i els sindicats CCOO i UGT comparteixen no només model social sinó també polític (l' statu quo espanyol) i que aquesta situació és un repte per a les centrals abertzales.
Situat el problema en aquests paràmetres i tenint en compte que dos de cada tres delegats sindicals bascos són abertzales, el poder de les centrals sobiranistes ha esdevingut un referent en l'àmbit laboral i també en el polític.
La llei de partits va deixar fora de les urnes la il·legalitzada Batasuna en les eleccions autonòmiques del març del 2009. Per primera vegada l'esquerra abertzale quedava fora del parlament de Vitòria i s'alterava la correlació de forces en benefici dels constitucionalistes.
PSE i PP tenen la majoria absoluta de la cambra, han desallotjat el PNB del govern basc i dirigeix el país un lehendakari socialista amb els populars com a socis. Les formacions nacionalistes basques estan dividides i, de moment, sense marge de maniobra per canviar a curt termini les coses: Aralar, Eusko Alkartasuna i el PNB són a l'oposició i Batasuna continua il·legalitzada.
El paper d'Elorrieta i Díez
Els centres de treball demostren, però, que la majoria social continua sent abertzale. Però la força del sindicalisme abertzale té un punt feble: és incapaç de traslladar al terreny de la pressió política la intensa i estreta unitat d'acció que ha desplegat en l'àmbit laboral els últims anys. I això es deu sobretot a la desconnexió política entre ELA i LAB des del 1999. És un efecte col·lateral del fracàs del pacte de Lizarra, en què van tenir un paper clau les dues centrals i els seus, aleshores, secretaris generals José Elorrieta i Rafa Díez, que perdura.
Des del final d'aquella treva, els líders d'ELA desconfien de l'esquerra abertzale. Van sortir escarmentats de Lizarra després que ETA tornés a matar i no es volen tornar a enganxar els dits. El desacord és greu perquè curtcircuita la base social abertzale impedint l'acumulació de forces. Sense el front ELA-LAB la unitat d'acció abertzale no serà possible ni completa.
Són dos sindicats de classe amb plus polític. ELA va culminar el seu divorci ideològic amb el PNB als 90 i LAB va ser una de les primeres organitzacions del moviment independentista que va adoptar postures autònomes envers ETA. Les dues trajectòries van confluir en el Dia de la Pàtria Basca del 1995 amb un document que segellava una aliança estratègica a favor del dret a decidir donat per mort el marc autonòmic. Un acord que, tres anys més tard, acabaria acumulant forces de Lizarra.
L'experiència fallida explica per què ELA, malgrat el recent alto el foc d'ETA, es manté a l'espera de veure si l'aposta política de l'esquerra abertzale -de la qual LAB és l'única organització legal- és real . Si ho constaten, tot serà més fàcil.
