En una Síria terroritzada, una ciutat viu un miratge de llibertat

A la ciutat que porta les cicatrius d'un dels episodis més sagnants del Pròxim Orient modern, la revolta contra el president Baixar al-Assad ha començat a ajudar els sirians a imaginar la seva vida sense els tentacles d'una dictadura. Hama forja nous líders, organitza la seva pròpia defensa i crea, conscient d'un fosc passat que la tortura, un experiment incert que podria posar fi al règim d'Al-Assad.

Dotzenes de barricades fabricades amb contenidors d'escombraries, enllumenat públic, excavadores i sacs de sorra, bloquegen l'hipotètic retorn d'unes forces de seguretat que se'n van anar per sorpresa el mes passat. Les manifestacions comencen després de la mitjanit i atreuen multitud de joves que celebren el simple fet de poder protestar. Quan és fosc, els crits d'alegria es barregen amb els ecos llunyans de la memòria d'una generació perduda. 10.000, 20.000 o potser més homes van perdre la vida aixafats per les forces del govern.

Els ciutadans s'agrupen per debatre sobre política mentre ressonen cançons de protesta i llargs relats sobre el trauma del 1982, quan el règim va bombardejar la ciutat per acabar amb un aixecament islamista. Per primera vegada des que tenen memòria, els clergues i l'elit educada de Hama estan negociant amb el governador sobre com administrar la ciutat, en un país acostumat a un monòleg continu que ha anat enllaçant líder rere líder.

"Aquest és el camí que cal seguir", diu un exfuncionari de 49 anys, Abu Muhammad, que va deixar la feina després de tres dècades al servei d'Al-Assad.

Però Hama es prepara per a l'atac d'un govern que comença a lamentar la decisió d'haver retirat les tropes la primera setmana de juny, després d'un divendres sagnant en què van morir més de 40 civils. Els joves han distribuït bosses plenes de pedres a totes les barricades, i alguns, encara massa joves per poder-se afaitar, carreguen barres i pals. D'altres fumen i fugen de la desaprovació dels seus pares. Una pancarta a la plaça Jerajmeh dóna explicacions als règim: "Això és Hama, no pas Tel Aviv" -en referència a l'enemic declarat de Síria, Israel.

"Evidentment que sabem que el règim pot entrar en qualsevol moment", diu un fuster de 30 anys amb barba i ulls blaus que es fa dir Abdel-Razzaq i arronsa les espatlles davant la perspectiva. "Tindrem una batalla -diu-, què hi podem fer?". Mentrestant, un grafit al carrer recorda que "Hama és el cementiri de la nació". La ciutat està ferida i a "cada casa hi ha màrtirs", diu un enginyer petrolier de 25 anys. Muhammad explica que "els fills i els néts de les matances del 1982 són els que ara, enrabiats, es manifesten".

Protestes festives

Dissabte a la nit Hama va viure una altra celebració espontània després que el règim decidís alliberar un grup de presoners. Els manifestants es van dirigir cap a la casa del governador, adornada encara amb un eslògan que deia "La Síria d'Assad" mentre els joves corrien amb cotxe, fent gemegar les botzines, per avisar els companys que hi havia a les barricades.

Cap a la mitjanit, un manifestant anomenat Obada s'unia als seus amics en un dormitori que, improvisadament, s'havia convertit en un quarter contra Al-Assad. El carbó de les pipes d'aigua cremava en un racó, a prop dels ordinadors, els auriculars, una gran pantalla de televisió, un escàner i les caixes de CD amb proves sobre les manifestacions, arrestos i enfrontaments amb les forces de seguretat.

Un a un, els joves de la sala van començar a exposar què significava per a ells l'aixecament. "Ja no tenim por", deia en Mustafà, de 27 anys. "Pots caminar pel carrer segur", afegia el seu amic, en Mahmud. "Ens hem unit més", assegurava en Fadi mentre escrivia al seu ordinador. Un altre amic, en Masem, sacsejava el cap i concloïa: "Encara no som lliures".