Tina Parayre: "Fer somriure un nen malalt és tocar el cel amb les mans"

Va anar per primer cop a l'hospital a donar les joguines de les seves filles ja adolescents. D'allà en va sortir amb un tríptic informatiu sobre el voluntariat que es va quedar tancat dins un calaix, fins que un dia la Tina Parayre es va veure amb cor d'implicar-s'hi. D'això fa vint-i-set anys. Del seu trajecte vital n'han sortit dos llibres: El caballo de Migue l i El dolor emocional. Crecer desde el sufrimiento (Plataforma Editorial). Els rails d'un trenet dibuixats a terra em guien fins al despatx de la Tina.

Recordes la teva primera experiència com a voluntària?

Vaig començar a la biblioteca ambulant. Passava per totes les plantes prestant llibres tant als nens com als acompanyants. Em va ensenyar moltíssimes coses, em va permetre conèixer tot l'hospital i descobrir la realitat de cada habitació.

Somriures i llàgrimes?

A la majoria d'habitacions hi ha alegria, els nens estan contents. Però, amb la mateixa patologia i la mateixa edat, les reaccions poden ser totalment diferents: pots trobar-te una nena somrient, amb el seu llacet als cabells, el sol entrant per la finestra, i a l'habitació del costat tot és tancat, fosc, i ningú et respon. T'has d'acostar a cada família respectant la seva pròpia realitat.

I un voluntari és…

Algú absolutament normal, amb una sensibilitat molt madura, que la situació no el trenqui per dins. Ha de conèixer els sentiments dels altres, però no se'ls ha de fer seus. I si la situació el sobrepassa, n'ha de ser conscient i saber-ho gestionar o es cremarà immediatament.

No pot anar-hi deprimit o en hores baixes, vaja.

Ha de tenir un equilibri espiritual i emocional. No cal ser creient, però ha de saber respectar les creences religioses de cadascun si les tingués. I ha d'estimar profundament la vida. Ha de ser optimista, alegre, fins i tot en situacions que no són fàcils. No anem a un funeral!

L'actitud és important.

La dels voluntaris i la de les famílies. Una vegada li vaig preguntar a una mare: "Per què plores?" "Perquè la meva filla es pot morir". "Però també pot viure -vaig dir-li-. Ja ploraràs si finalment es mor. Si la teva filla et veu plorant, com si ja fos morta, li transmetràs desesperança. Canvia l'actitud perquè tingui força". L'esperança no és viure d'una fantasia, però has de buscar les parts positives de cada situació.

Per què és important la figura del voluntari?

Perquè acompanya, juga, dóna espais als pares. Mira, un nen que es queixa molt de dolor, quan juga amb el voluntari no es queixa gens. El dolor hi és, però el seu llindar és diferent de nit, quan no té cap distracció, que mentre juga. Que els nanos riguin a l'hospital no és fàcil. Per a un voluntari, aconseguir fer somriure un nen malalt és com si li hagués tocat la loteria, és tocar el cel amb les mans.

I com s'enfronten els joves a la malaltia?

De vegades vénen grups d'adolescents escolars a fer jornades de formació a l'hospital. Sempre faig tres preguntes: "Qui no ha estat mai malalt?" Ningú aixeca la mà. "A qui mai no li ha fet mal res?" No la pot aixecar ningú. I la tercera és: "A algú se li ha mort alguna persona estimada?" Molts aixequen la mà, molts.

I per què aquestes preguntes?

Perquè la malaltia, el dolor, el patiment, la mort, la contrarietat formen part de la nostra vida des del moment en què naixem. Viure d'esquena a aquesta realitat és un error. Pensar que a l'hospital hi són els altres, no! A l'hospital hi som tots. La gran majoria de pacients no es podien imaginar que serien aquí.

Vols dir que forma part de la nostra vida.

Esclar. Pots pensar que sóc pessimista però és just al contrari: estimo tant la vida que crec que ens hem de preparar per viure-la intensament en qualsevol situació. El dolor et destrueix o et construeix. No pots escollir no passar per moments difícils però sí que pots decidir com viure'ls.

I aquesta sala de jocs?

És l'Espai Jove Marc Gasol, un espai per als adolescents. El Marc Gasol té una fundació que es dedica, entre altres coses, a millorar els espais dels hospitals de nens. Ens va donar tots els aparells possibles de jocs electrònics.

Segur que heu viscut històries precioses de solidaritat.

A la planta vuitena hi ha havia un adolescent a qui li van diagnosticar un tumor cerebral l'estiu passat. Aquest xaval va fer la reflexió que si l'Abidal ho havia superat, ell també se'n sortiria. El jugador era el seu referent de persona lluitadora i positiva. Aquest Nadal passat, uns jugadors del Barça van venir a l'hospital. L'atzar va voler que un d'ells fos l'Abi. Quan va entrar a veure'l, el nano va plorar. La Maria Josep Planas, la meva cap, em va dir: "Estic tremolant pel que he viscut. L'Abidal l'ha consolat, l'ha abraçat. Ha sigut tan intens. El que ha fet no té preu". Al següent partit, Abidal marcava al Bernabéu. Me'n vaig alegrar tant, que fos ell!