Crònica 20/01/2012

Tzvetan Todorov: "La història no l'han de fer els jutges, sinó els historiadors"

Memòria Tzvetan Todorov (Sofia, Bulgària, 1939) és un dels filòsofs europeus de més renom, acadèmic dels principals centres de recerca de França. El 1963 va fugir del bloc soviètic i des de llavors viu a París

Cristian Segura
4 min
Tzvetan Todorov no creu en macroprocessos judicials sobre la memòria històrica. Creu en la recerca.

Tzvetan Todorov, amable i humil, ens atén poques hores abans de la conferència que aquesta setmana ha impartit al CCCB per inaugurar el cicle de debats Virtuts. La pel·lícula i el llibre que ens suggereix són les recomanacions que va fer per a la web del CCCB. Todorov a estat distingit a França amb la Medalla de l'Ordre de les Arts i de les Lletres i a Espanya amb el premi Príncep d'Astúries de ciències socials.

Un dels seus àmbits de recerca ha estat la relació de les persones amb el que considerem sobrenatural. Creu que la crisi impulsarà un retorn dels europeus cap a la religió i les supersticions?

No tinc la impressió que la crisi estigui empenyent la gent cap a la religió, la superstició o el món de la fantasia. Sí que hi ha un canvi en el comportament dels ciutadans a favor del populisme: la recerca de solucions fàcils a problemes complexos. A Europa tenim la sensació que les decisions les prenen persones allunyades de nosaltres, que no pateixen els nostres problemes diaris. Això dóna ales a les respostes simples dels partits populistes, i s'està convertint en un afer de dimensions internacionals.

La crisi pot causar el retorn a una societat ideologitzada?

El gran xoc d'ideologies s'ha acabat; la divisió entre Est i Oest, comunisme i capitalisme, ja no existeix. A l'Europa Occidental ningú lluita per una revolució ideològica. Crec que patim una mancança de debat ideològic. Hi ha un consens sobre quins són els nostres valors, i els partits polítics tenen uns valors que són els mateixos. Aquest consens és d'alguna manera superficial. Hi ha d'haver cert punt de discussió ideològica. Posaré un exemple: hi ha un consens neoliberal per concedir una posició prioritària al mercat reduint al mínim la capacitat d'intervenció de l'Estat. Aquest canvi s'ha consolidat a poc a poc, de manera que mai ens hem enfrontat a un canvi radical, revolucionari, però és una transformació extremadament important. Estem presenciant un canvi de poder polític, no menys significatiu que el de la Revolució Francesa, en què es diu que el poder polític ja no governa un país perquè l'activitat més important és l'econòmica, i l'economia ha de saltar-se el control polític. S'hauria de produir un debat polític, però no es fa perquè els governs accepten aquest canvi de poder.

Però els líders europeus, Merkel i Sarkozy, defensen mesures per incrementar el poder de l'estat davant dels mercats.

A França tenim un president amb qui hem descobert que hi ha una gran distància entre dir i actuar. Sarkozy té una sèrie de grans projectes dels quals encara no hem vist ni la més mínima realització. Encara s'ha de veure si aplicaran això de què parlen. Però està bé parlar d'iniciatives com aquestes; van en el sentit correcte. L'individu ha de tenir plena llibertat, però el paper de l'estat com a protector d'aquest individu és ara, en temps de crisi, més necessari que mai.

La globalització fa cada vegada més absurdes les fronteres. ¿Quan cauran els estats nació europeus, tal com els coneixem ara, a favor d'un model polític més en xarxa?

No crec que l'estat nació desaparegui en un futur previsible, almenys en el meu temps de vida. Potser en el seu sí, que és més jove. Hi ha característiques de l'estat que no s'estan debilitant. La solució del federalisme és el camí correcte per a Europa. Europa és molt diversa, i en l'escala global, els estats europeus individualment són diminuts. És del tot necessari aquest federalisme pel que fa a les decisions macroeconòmiques o energètiques, però també per assumir passos polítics que ens distanciïn del nostre rol d'apèndix dels EUA. Tenim una història diferent, una relació diferent amb la resta del món. Però depenem de la força militar dels EUA i per això estem obligats a seguir les seves decisions, com la guerra a l'Iraq i a l'Afganistan. Ara bé, després hi ha la proximitat al ciutadà que aporta l'estat. L'educació, l'atenció sanitària, la llengua, les pensions, els impostos els paguem a escala local... Aquestes coses no es poden unificar en l'àmbit d'un continent perquè la solidaritat no es percep a escala continental.

Manuel Fraga va morir fa pocs dies i els principals partits polítics s'han dedicat a lloar el personatge pel seu paper durant la Transició, obviant-ne el passat franquista. S'ha de sacrificar el revisionisme històric per garantir l'estabilitat social?

Crec que el passat ha de ser totalment obert als historiadors però no ha d'estar subjecte als jutges. Llibertat total per als historiadors, però els jutges no han de tenir accés a la història.

Molta gent no hi estarà d'acord.

Sé que hi ha gent que vol introduir processos judicials a la història, però aquesta no és la tasca dels jutges, sinó dels historiadors. Tots els arxius han de ser oberts i s'han de creats comitès de recerca de la veritat, però no han d'acabar en processos judicials. La meva opinió està molt lligada al meu passat: sóc contrari als judicis retrospectius que volen decidir la innocència o la culpabilitat en casos de fa 10, 20 o 40 anys amb lleis i criteris actuals. Crec que el més convenient per a la gran majoria de la població és que el passat quedi en mans dels historiadors.

stats