Amés de dedicar-se de manera intensa i prolífica a la creació pictòrica, Antoni Tàpies va bastir una important i singular obra assagística que abasta gairebé quatre dècades de la seva vida. El primer recull d'assaigs publicat per Tàpies va aparèixer l'any 1970: La pràctica de l'art (Ariel) va inaugurar la reflexivitat per escrit de l'artista barceloní, que va donar a conèixer un segon volum d'articles sobre art l'any 1974, L'art contra l'estètica (Ariel). Quatre anys després va publicar Memòria personal , "fragment per a una autobiografia", obra que revisaria i ampliaria l'any 1993, coincidint amb el seu setantè aniversari. Durant la dècada dels 80, l'activitat assagística d'Antoni Tàpies no es va aturar: La realitat com a art (Laertes, 1982), Per un art modern i progressista (Empúries, 1985) i Art i espiritualitat (Universitat de Barcelona, 1988) van anar engrossint la seva bibliografia, que la dècada següent encara va afegir tres títols més, Valor de l'art (Empúries, 1993), L'experiència de l'art (Edicions 62) i L'art i els seus llocs (Siruela, 1999).
Buscar l'expressivitat
A Memòria personal Antoni Tàpies escrivia que mai no s'havia proposat de pintar bé: la seva intenció era únicament "expressar-se". L'obra assagística i memorialística ajuda a comprendre, expandir i matisar aquesta voluntat, que a les seves mans va esdevenir genial.
Art i política
L'artista i el poeta ja saben que, quan les coses s'oficialitzen massa, també ells poden sofrir dirigismes i que s'hi barregin els comerciants i els polítics, del color que siguin. I un ha de tenir present que, fins quan es propugna una política plausible per al país, no en falten exemples dels perills que comporta pontificar massa en qüestions d'art.
Esperit català
En els nostres grans artistes, [...] l'arrelament a la terra i la voluntat de servir-la han estat sempre fonamentals, [...] encara que de vegades hagi semblat totalment el contrari als faltats d'imaginació, o fins quan els mateixos autors n'hagin estat ben conscients. Malgrat que en la confusió de valors d'avui soni estrany, el sentiment patriòtic [...] se segueix trobant essencialment progressista.
Crisi pictòrica
Ara estem en un dels pitjors moments de la història de la pintura. Les circumstàncies en què viu el món de l'art, tan inapropiades per afavorir la comunicació profunda, fan que hi hagi poquíssima gent que s'introdueixi, profundament, en el contingut de l'art. Aparentment sembla que hi hagi un gran interès, però no hi ha l'educació necessària ni el suport teòric capaç de poder copsar la importància de les coses. [...] Tot el gran esforç del segle XX [...] no arribarà a la societat.
Orientalisme
La pintura xinesa i japonesa ens sembla molt lliure per la manera com està feta, però té molt pocs temes que es repeteixen contínuament. En la meva obra hi ha algunes similituds amb les cal·ligrafies xineses i japoneses, però no crec que es puguin posar de costat una pintura meva i una d'oriental i trobar-hi gaires semblances. Només en la mesura que el contingut no és independent de la forma, poc o molt algunes formes orientals m'han influït.
Saber mirar
Mireu l'objecte més senzill. Agafem, per exemple, una vella cadira. Sembla que no és res. Però penseu en tot l'univers que ella comprèn: les mans i les suors tallant la fusta que un dia va ser arbre robust, ple d'energia, al mig d'un bosc frondós en unes altes muntanyes, l'amorós treball que la va construir, la il·lusió que la va comprar, els cansaments que ha alleujat, els dolors i les alegries que haurà aguantat, qui sap si en grans salons o en pobres menjadors de barriada...
Progressisme
Tot artista realment viu i sensible no pot estar divorciat de les idees progressistes, perquè són aquestes justament les que sempre li donen impuls creatiu. Mai, repeteixo, no pot atribuir-se a l'artista la responsabilitat que només l'entengui una minoria de rics. Crec que és totalment injust dir que els artistes treballen per a uns quants experts, esnobs, col·leccionistes i orientadors.
Mística
L'art s'ha trobat sempre com un peix a l'aigua en el món de la introspecció espiritual, de les grans simbologies, dels valors de l'inconscient i sobretot de moltes experiències místiques i religioses. [...] Avui ja no es pot dubtar que les grans figures de l'art modern estan tenint una contribució important en la formació de la nova consciència. Estan complint una funció social de primera magnitud.
