"Tard o d'hora tornaré a treballar a Catalunya"

Susanna Griso (Barcelona, 1969) va fer els primers passos com a periodista a Ràdio Sant Cugat i Catalunya Ràdio. Després va ser a TV3, TVE i Antena 3, on des de fa cinc anys és al capdavant del programa d'actualitat Espejo público . Ha rebut diversos premis, l'any passat un Ondas. Encara és a dins del plató. Falten pocs minuts perquè siguin dos quarts d'una i el programa s'acabi. S'acaba. Ella saluda i es va a canviar. A la sala amb sofàs entren tècnics i productors a beure un suc. Marxen. Arriba ella. Està cansada. No troba tasses netes per fer un cafè. Seu.

Tot bé?

Avui m'han agafat amb el pas canviat, ha estat el típic programa que tot és "brrr". Ens deixem portar per l'actualitat i m'encanta improvisar i que surtin les últimes notícies.

No és normal això?

A vegades hi ha problemes i avui ha estat una bogeria. Però els dies sense informació, els més rutinaris, són els més complicats.

Fa molt de temps que ets a Madrid.

Sí, 12 anys. Estava convençuda que en serien tres, que era una etapa de pas. Aquest era el compromís amb la meva parella, però al final va fer les maletes per venir. Tornaria a fer el salt per venir a Catalunya. De fet, estic convençuda que el faré tard o d'hora. Absolutament.

I per fer-hi què?

Sempre he volgut fer programes d'actualitat. M'han ofert fer altres coses i les he descartat. Ara estic fent realment el que m'agrada. Tinc un vici, que és la informació política i econòmica. M'encanten els programes d'entrevistes, però és difícil que tinguin audiència. Les has d'engalanar molt.

I Espejo público s'ha d'engalanar molt?

La clau és que no hem deixat de fer canvis des del primer moment. Vam fer cuina, gimnàstica, salut i consum, però la gent espera actualitat. La clau és el directe, dir què passa.

On és la frontera entre la informació i l'entreteniment?

La pregunta és: per què hi hem de posar fronteres? La informació és entreteniment i moltes vegades el bon entreteniment és informació. És un etern debat. Fa poc he vist la pel·lícula Morning glory , que ha estat premiada als EUA. On està escrit que un periodista no pot cuinar? M'ho aplico. Es pot parlar de tot, la diferència és el to amb què ho facis.

Per això et vas vestir de Massiel?

Els que venim d'informatius creiem que el que fem és seriós. Però hem de ser capaços riure'ns de nosaltres mateixos. El sentit de l'humor és molt sa. Et permet reconèixer limitacions i fer-les públiques. Fer el pallasso a vegades és saníssim.

Un altre exemple.

Un dia vaig fer el pi al programa perquè el contingut era una mica dur. Vam portar avis que es llancen amb paracaigudes i es banyen al mar. Ens vam posar a ballar i no érem tan flexibles com ho eren ells.

Segueixes fent el pallasso amb els teus fills?

A casa hi ha aquest clima de treure punta a tot, de certa ironia. Aquesta pàtina l'acabes assumint en tots els aspectes de la teva vida.

Com portes la popularitat?

Sempre l'he viscut bé. Des de fa més de vint anys mantinc molts dels grans amics i sempre he estat molt familiar. La meva visió del món és la mateixa que quan era a Catalunya Ràdio. La fama no m'ha canviat. Tinc la percepció que han canviat més els que m'envolten que jo mateixa. Canvia més la seva mirada que la meva. Sempre ho he portat amb molta naturalitat, potser perquè mai ha estat res sobtat. Bé, potser quan més ho vaig notar va ser amb el Tres senyores i un senyor .

I pensar que volies treballar a un diari! Què va passar?

El 1993 era molt complicat això.

Molts pensen que ara és pitjor.

Els joves em pinten un panorama molt negre. Però era més negre el meu. Hi ha més precarització i professionals amb molta experiència al carrer. Als sèniors que han treballat vint o trenta anys els veig un futur més difícil. Però els joves han d'apostar i ser ambiciosos. Tenen molts més canals que els reclamen. Per a algú que surt de la facultat és més fàcil col·locar-se ara.

La feina t'agrada molt, però és molt exigent el dia a dia a la tele. Comences molt aviat. No has parat fins ara. I per fer una entrevista.

Entro al programa amb molta energia, però quan surto pateixo com un estat catatònic. Com si hagués fet la marató. És un cansament físic, tinc gana i poca energia. Ara entraré en una reunió per parlar de demà i a quarts de tres marxaré.

Tens temps per a la família?

Concilio molt bé la feina i la família. Dormo poc. Però surto d'aquí a les tres de la tarda. Tinc un nen i una nena, i els puc anar a buscar a l'escola tot i que estic enganxada al telèfon o a internet. El meu non stop s'acaba a les deu de la nit cada dia.

A la tarda t'oblides de la feina?

No desconnecto mai però puc ser a casa. Penso en la caixera d'una gran superfície que potser no plega fins a les nou de la nit. I en aquest sentit no em puc queixar.