31/07/2011

Tic, tac, tic, tac, tic, tac

3 min
Un senyal d'advertència s'il·lumina en un semàfor proper al Capitoli, a Washington.

El més paradoxal del que està passant als Estats Units és que en un moment en què Occident lamenta la supeditació de la política a l'economia és justament la política la que està fent ballar els mercats financers, a causa de 64 congressistes elegits pel poble a les urnes en les passades eleccions legislatives.

És el Tea Party, l'ala més radical del Partit Republicà, la que està bloquejant al Capitoli qualsevol pacte. Esperonats pel mandat dels seus votants extremistes, marcats de prop per la paranoia dels mitjans afins que actuen de policia política i no permeten desviacions ideològiques, i imbuïts d'un sentit sagrat de la seva missió històrica, els congressistes del Tea Party són com el pres disposat a morir en una vaga de fam abans de trair les seves conviccions.

Sí, és una qüestió de conviccions. En diuen responsabilitat fiscal. Una part no menyspreable de nord-americans considera que pagar impostos va en contra dels principis fundacionals del país perquè com més gran es fa el govern, més petita es fa la societat. I els governs són Leviathan, un monstre que devora insadollable la riquesa de la gent fins a escanyar-los amb la pressió fiscal. Amb això han engiponat un programa polític i s'han llançat a les urnes a votar a favor dels seus principis encara que sigui en contra dels seus interessos.

Una altra cosa és que part del seu ideari coincideix amb els interessos dels que guanyen més de 250.000 dòlars l'any o les grans corporacions, que fa deu anys que gaudeixen de les sucoses deduccions fiscals aprovades per Bush i prorrogades per Obama (un incompliment d'una promesa que repetia a cada míting el 2008). Els republicans van obligar-l'hi després de les eleccions de novembre: si volia mantenir els subsidis d'atur i les deduccions a les classes treballadores, no podia tocar el tractament fiscal de les rendes altes.

A les portes de l'abisme

Abans-d'ahir, el cap de la majoria demòcrata al Senat, Harry Reid, es preguntava desesperat com era possible tant de menyspreu pel compromís. Reid sap la resposta. Els congressistes del Tea Party han estat escollits en districtes on han guanyat de carrer i no necessiten acostar-se al centre. I en segon lloc, compromís és una paraula bruta per a una considerable porció de votants republicans, segons una enquesta de The Economist d'aquesta setmana. A la pregunta "Quina mena de congressista s'estimaria més, un que arribés a pactes per fer lleis o un que es mantingués ferm en els seus principis sense importar-li les conseqüències?", el 68% del votants demòcrates van respondre "un que pacti"; i el 32% restant, "un de ferm". Els votants republicans van respondre exactament al revés, 32% a 68%.

Els congressistes del Tea Party no diuen tota la veritat quan els pregunten si són conscients de les conseqüències de la seva tossuderia. Contesten que els EUA pagaran els interessos del deute. Sí, hi ha aquests diners i més. Però no són suficients per pagar alguns serveis essencials com l'administració de la justícia, l'FBI o la seguretat de les centrals nuclears.

I finalment, els que no volen més deute ja estan perjudicant la butxaca del país. L'última setmana les accions de les empreses que cotitzen a Wall Street han perdut 7.000 milions de dòlars. Si la nota del deute perd la triple A, s'apujaran els interessos que els nord-americans paguen per la hipoteca, préstecs i targetes de crèdit. Obama ha dit que, de fet, això equival a un impost. Un episodi esgotador que acabarà passant factura política als republicans, que apareixen segrestats per la voluntat d'una minoria. Però Obama ha quedat disminuït en el seu lideratge i ha hagut d'apel·lar a la pressió popular del Twitter. Als dòlars hi diu "Confiem en Déu". El miracle ha de ser abans de dimarts.

stats