29-M ATURADA GENERAL
Crònica 29/03/2012

Les 5 vagues de la democràcia

La d'avui és la sisena vaga general unitària que es convoca a l'Estat espanyol en l'actual període democràtic. Seria la vuitena, però, si hi suméssim la convocatòria d'una hora d'aturada a tot Europa, el 1978, i la de CCOO sense UGT de 1985. La majoria de les vagues s'han fet contra reformes impulsades pel PSOE

Marc Colomer / Gabriela Comella
5 min
J.L. López Bulla (CCOO), Lluís Llach i Justo Domínguez (UGT) a Barcelona.

Barcelona14 de desembre de 1988. Toc d'atenció a Felipe

La del 14 de desembre de 1988 és la primera vaga general de 24 hores convocada de forma unitària pels dos principals sindicats espanyols, UGT i CCOO. Abans, però, el 20 de juny de 1985 -Felipe González feia 3 anys que havia guanyat les eleccions per primer cop- CCOO ja n'havia convocat una amb sindicats residuals, sense la concurrència d'UGT, contra la reforma de les pensions, que ampliava el temps mínim de cotització per la pensió contributiva de 10 a 15 anys i augmentava el període de càlcul de 2 a 8 anys. L'efecte d'aquella vaga, la del 1985, va ser nul, i la reforma de les pensions va seguir el seu curs. De fet, encara abans de la del 1985, el 5 d'abril de 1978, en plena transició, UGT i CCOO es van sumar a una hora d'aturada convocada a 28 països europeus per protestar contra la desocupació.

Però la primera gran vaga general unitària de l'actual període democràtic és la de 1988, sota el lema "Perquè no sempre paguem els mateixos. Junts podem". Més de set milions de treballadors (90% segons sindicats, 50% segons govern) van seguir l'aturada per la retirada del pla d'ocupació juvenil que introduïa els contractes temporals precaris i abaratia l'acomiadament. La convocatòria va ser tot un èxit i l'activitat econòmica va quedar completament paralitzada, de manera que el govern de Felipe González va haver de fer marxa enrera. Amb unes pèrdues estimades de 400.000 milions de pessetes, la vaga va ser una inflexió que va provocar l'anomenat gir social de González.

28 de maig de 1992. Aturada a temps parcial

Aquesta va ser la segona gran vaga contra el govern socialista de Felipe González i la més curta de les que s'han fet en democràcia. El 28 de maig de 1992 va ser descrit com "la parada de mitja jornada" ja que va durar només quatre hores, a excepció de Múrcia i Balears, on la vaga va ser de 24 hores.

La demanda conjunta de tots els sindicats va ser la retirada del decret que retallava les prestacions de l'atur i l'oposició davant el projecte de llei de Vaga. La segona reivindicació era la reindustralització de l'Estat espanyol. Econòmicament, es tractava del període precedent a la gran recessió espanyola del 1993, que es va veure agreujada pels criteris de convergència establerts en el Tractat de Maastricht, l'acord per a la creació de la Unió Europea.

El lema de la convocatòria va ser "S'equivoquen, així no és possible", i va tenir un seguiment que els sindicats van situar en el 80% i el govern en el 34%. El que per als sindicats UGT i CCOO va ser un "èxit històric" per a la patronal CEOE va significar un "rotund fracàs". La patronal va valorar el cost de l'aturada en 30.000 milions de pessetes enfront els 135.000 milions que havien pronosticat. Durant les diverses protestes que es van registrar la policia va detenir 67 persones.

Aquesta vegada el govern de Felipe González es va mantenir ferm i no va fer marxa enrera en els seus plans. Les eleccions de 1993 van avortar llavors qualsevol diàleg entre el govern i els sindicats.

20 de juny de 2002. Els sindicats derroten Aznar

Els sindicats majoritaris espanyols es van aliar el 20-J de 2002 per primer cop contra un govern de la dreta en democràcia, el del PP de José María Aznar, que tenia majoria absoluta. Expressaven el seu rebuig a la reforma de la protecció per desocupació i de la llei bàsica d'ocupació, que en aquell moment es va batejar com el Decretazo . Un reial decret que, per cert, cinc anys després, el 2007, el Tribunal Constitucional va declarar inconstitucional, en considerar que no estava justificada ni la urgència ni la necessitat extraordinària que havia al·legat el govern d'Aznar per impulsar-lo, i menys encara tenint en compte el període de bonança econòmica que vivia Espanya. La reforma pretenia imposar que els aturats que cobressin la prestació durant més d'un any seguit haguessin d'acceptar qualsevol feina; la pèrdua de la prestació després de rebutjar tres ofertes, o la desaparició del PER andalús.

Malgrat la majoria absoluta, la vaga -amb el lema "Ocupació i protecció social són els teus drets. Que no te'ls prenguin!"- va provocar la caiguda del ministre de Treball Juan Carlos Aparicio, i va forçar la retirada del decret. Les negociacions posteriors van servir per eliminar els punts més conflictius d'aquell projecte ideat pel vicepresident Rodrigo Rato. La reforma va ser pactada pel llavors ministre de Treball, Eduardo Zaplana, amb els agents socials i es va aprovar al Congrés l'octubre del mateix any.

27 de gener de 1994. No a la reforma de la crisi

La del 27 de gener de 1994 va ser la tercera vaga general convocada de forma unitària per les principals centrals sindicals espanyoles, amb el suport de les organitzacions minoritàries, contra les polítiques econòmiques dels governs de Felipe González, llavors amb l'actual president de la Junta d'Andalusia, José Antonio Griñán, com a ministre de Treball. L'aturada pretenia frenar la reforma laboral que impulsava l'executiu de l'Estat. Espanya estava immersa en la crisi post-Jocs de Barcelona i Expo de Sevilla, esdeveniments que havien portat associades grans inversions en infraestructures però que començaven a passar factura. Es comptabilitzaven 3 milions i mig d'aturats i una taxa d'atur del 20%. Les retallades en els drets socials adquirits i la reforma del mercat de treball, combinats amb la tensió social després de mesos de caiguda de l'ocupació, van motivar l'aturada, amb el lema "Per l'ocupació i la solidaritat". Els sindicats van situar el seguiment de la vaga en el 90%, mentre que el govern de l'Estat el va xifrar en un 30%. La jornada va registrar protestes que van acabar amb fins a 26 ferits i més d'un centenar de detinguts. Malgrat l'impacte de la convocatòria, però, aquest cop Felipe González i el seu executiu es van mantenir ferms i no van alterar la reforma plantejada inicialment.

29 de setembre de 2010 La vaga incòmoda contra ZP

Immersos en una crisi econòmica de la qual no només no es veia el final, sinó que es complicava per moments, els sindicats van convocar la que probablement va ser la vaga general més incòmoda. El govern de José Luis Rodríguez Zapatero, amb qui havien mantingut una relació privilegiada, va aprovar una reforma laboral amb voluntat d'estendre els acomiadaments improcedents més barats (33 dies) i facilitar el comiat procedent (20 dies). El malestar, però, s'havia gestat mesos abans, quan Zapatero va impulsar -llavors ja dirigit per la Unió Europea- les primeres retallades, congelacions de pensions, rebaixes salarials als funcionaris i increments impositius. La vaga va tenir un seguiment desigual. Un èxit per als sindicats i un fracàs per al govern. Grups violents van aconseguir desbordar la policia al centre de Barcelona, on s'hi va instal·lar el caos durant hores. El cert és que la vaga no va tenir efecte, perquè no va alterar les intencions de l'executiu de Zapatero, que començava a aplicar, amb retard, les reformes que ara ja li exigia Europa per evitar la intervenció. Just un mes després de la vaga, dimitia el ministre de Treball, Celestino Corbacho.

stats