BARCELONAL'episodi d'ahir és un pas més en un procés que fa temps que dura, que es consolida i es generalitza. La desafecció d'una part cada cop més gran de la ciutadania respecte als polítics és una realitat a la qual aquests no saben respondre i que ja cristal·litza -en una minoria- en rebuig i hostilitat. Si no s'escolten els indignats i s'impulsen reformes, els experts temen dures i negatives conseqüències.
L'origen Un còctel de desigualtats, poca participació i allunyament
Els polítics mai han estat unànimement adorats per la ciutadania. Ara, però, un seguit d'elements n'accentuen la crítica i la porten al carrer. La politòloga de la UPF Mariona Ferrer apunta que són les profundes reformes que s'estan aprovant sense buscar el consens amb els grups afectats i el fet que "sembla que existeixi una classe política que defensa el seu propi estatus des d'una torre d'ivori", mentre que el catedràtic de ciència política de la UAB i exconseller Josep Maria Vallès assenyala que és "la crisi de model socioeconòmic, l'obsolescència de les institucions polítiques existents i la fascinació dels mitjans per la part més negativa de la situació". Raimundo Viejo, catedràtic de ciència política de la UPF, en culpa "la gestió de la crisi, sense compassió amb els segments situats als límits de la misèria". I afegeix: "La nostra democràcia és de baixa qualitat, té síndrome de Peter Pan polític".
Menys crític amb els partits és el filòsof basc Daniel Innerarity, que creu que, tot i que "la política és manifestament millorable, els polítics fan malament el que ningú fa millor que ells". En aquesta línia, la catedràtica de sociologia de la UAB Marina Subirats afirma que "els problemes més greus no vénen dels polítics, sinó d'una classe mundial amb afany de menjar-s'ho tot: les rendes de les 300 persones més riques és equivalent a la de 25 països".
El context Un fenomen global, però amb més incidència al sud d'Europa
La desafecció política és un efecte que creix arreu, però amb especial incidència a Catalunya i als països del sud d'Europa. "Hi ha menys desafecció i protestes en països amb més mecanismes de democràcia directa i un estat del benestar més ampli, com Holanda, Islàndia i els països nòrdics", diu Ferrer. Vallès afegeix que "les institucions democràtiques d'aquí són més febles perquè són més recents". A Itàlia, en la línia contrària, "Berlusconi apel·la l'opinió pública perquè no vol retre comptes a les institucions", diu Innerarity.
Els protagonistes La primera experiència política d'un jovent precari
La cara dels indignats és jove, la d'una generació que "per fi s'adona que la política és molt important i no és només el que passa als Parlaments", afirma Subirats. Les dificultats per trobar una feina digna i les dels seus pares per mantenir-los s'uneix a la percepció que apunta Innerarity: que "l'ascensor social no funciona" i que "no estan representats". "Només coneixen el període democràtic i volen una Constitució per a la seva generació que els permeti aprofundir-hi", assegura Viejo.
Les conseqüències Portes obertes a nous actors que canalitzin la desafecció
Si els partits actuals no donen resposta a les demandes, poden aparèixer nous actors que sí que ho facin. Subirats recorda que "ja creixen forces d'una banda i de l'altra que critiquen els partits clàssics, com PxC, Ciutadans, SI o CUP", però Viejo alerta que, "si hi ha un divorci definitiu, pot sorgir un nou actor que no sabem per quina via optarà i que pot ser fins i tot violent". Per la seva banda, Innerarity creu que "el gran perill és l'ascens del populisme".
Les alternatives Una resposta tan incerta com necessària a la indignació
El problema per recollir les noves reclamacions és la seva falta de concreció, més enllà d'una demanda de més democràcia. "Calen nous mecanismes de democràcia avançada, com la moció de censura des de baix dels EUA, els referèndums vinculants d'Itàlia o el referèndum revocatori que tenen cada dos anys a Veneçuela", proposa Viejo. Ferrer també creu que cal més participació i lamenta que el Govern hagi reduït el pes de l'àrea de participació ciutadana, mentre que Innerarity hi discrepa. "Si féssim un referèndum es legalitzaria la pena de mort", alerta, i prioritza "millorar les institucions i avançar cap a una democràcia deliberativa que superi el simple debat a curt termini per a la disputa del poder". Sigui com sigui, cal actuar. "El moviment del 15-M pot acabar, però això no significa la solució dels problemes que expressava", avança Vallès.
