REGUEB (TUNÍSIA)El 14 de gener del 2011 Zine El Abidine Ben Ali, el dictador que havia governat Tunísia amb mà de ferro durant més de dues dècades, fugia de la revolta popular. Els tunisians aconseguien el que semblava impossible i, per sorpresa, desencadenaven un terratrèmol que tindria rèpliques a tota la regió. Un any després s'han celebrat les primeres eleccions lliures, que han portat al govern els islamistes moderats d'Ennahda, durament reprimits per la dictadura. Moncef Marzouki, històric activista de la Lliga dels Drets Humans, és avui el president del país i Hamadi Jebali, que es va passar 15 anys a les presons de Ben Ali, és el primer ministre.
Però per sota dels espectaculars canvis institucionals, els que van protagonitzar la primera revolució de la història del món àrab es divideixen entre els que veuen el got mig ple i els que denuncien que continuen vivint ofegats pels problemes de sempre. El canvi -i no és petit- és que avui poden sortir al carrer i queixar-se. Cada dia hi ha protestes arreu del país per problemes econòmics, com l'atur o les condicions laborals precàries, i també contra la corrupció o la impunitat.
L'atur devora els joves
Un 20% de tunisians no tenen feina i la precarietat és generalitzada
"Vaig acabar la llicenciatura de preparador físic fa vuit anys i mai no he pogut treballar", explicava la setmana passada l'Ali, un jove de la regió de Gafsa, al sud del país, que estava acampat al davant del Palau de Bardo, seu del Parlament tunisià, per reclamar una feina. El seu cas és el del 40% de la població menor de 35 anys, molts dels quals amb un títol universitari, que mai a la vida han tingut cap oportunitat laboral. Són l'exèrcit que es va veure representat en Mohamed Bouazizi, el jove venedor ambulant que es va immolar en el gest detonant de la revolta. Els últims dies, cinc tunisians l'han volgut imitar. La situació econòmica s'ha complicat amb el fre a les inversions, el bloqueig del comerç amb la veïna Líbia (on treballaven milers de tunisians) i la fugida dels turistes.
La justícia pendent
Els responsables de la repressió no han estat jutjats
"Vull que l'home que va matar la meva filla vagi a la presó. I vull que aquest país reconegui el seu sacrifici, i que els dos fills que deixa orfes [de 4 i 9 anys] tinguin l'ajut que mereixen", explicava dilluns Shadia Hajji a Regueb, un dels pobles on va començar la revolta. La seva filla, Manel, de 28 anys, va morir pels trets dels franctiradors a la porta de casa seva el 9 de gener. Un any després, un dels oficials responsables ha estat detingut, però no l'han jutjat. La dona va participar ahir en una trobada de famílies de màrtirs , amb el president, Moncef Marzouki. Només hi van poder parlar tres minuts. Segons les xifres oficials, 255 tunisians van morir en la repressió. Uns 800 més van patir ferides que els incapaciten per treballar.
Llibertat d'expressió?
Periodistes i ciutadans reclamen una premsa lliure
La revolució ha fet saltar pels aires la censura imperant sota la dictadura. Una altra cosa, però, és el canvi en el panorama mediàtic, que continua lligat als vells interessos. Dilluns milers de periodistes, activistes i sindicalistes es van manifestar al davant de la seu del govern contra el nomenament dels directors dels mitjans de comunicació públics, on el govern d'Ennahda pretenia col·locar responsables de l'antic règim. "Ennahda vol controlar els mitjans de comunicació: no estan disposats a tolerar la llibertat de premsa, funcionen amb autoritarisme", denuncia el periodista Omar Mestiri, que encara espera que ràdio Kalima, l'emissora clandestina que va posar en marxa sota la dictadura, pugui començar a emetre en FM.
Reforma o ruptura
Renovació del Parlament però no de la policia ni la judicatura
El procés institucional a Tunísia ha estat impecable des d'un punt de vista democràtic. Un cop ha caigut el dictador, les manifestacions van forçar la dimissió del seu primer ministre i la formació d'un govern tecnocràtic sense elements de l'antic règim. Es va crear una comissió independent per unes eleccions que milers d'observadors locals i internacionals van elogiar. L'Assemblea Constituent, el Parlament sorgit d'aquests comicis, s'encarregarà d'escriure una nova Constitució, que serà sotmesa a referèndum. Mentrestant, un govern interí gestionarà el país. Però la ruptura en les institucions electes contrasta amb la continuïtat en la policia, l'exèrcit i la magistratura, on fins ara no hi ha hagut cap mena de depuració.
Descentralizació i equitat
Les províncies de l'interior reclamen desenvolupament
La revolució no ha servit per superar la divisió entre les dues Tunísies: el nord costaner i occidentalitzat, que acull el turisme, i les regions pobres de l'interior, que sempre s'han sentit deixades de banda. No és casual que la revolta comencés en pobles com Sidi Bouzid, Regueb, Thala o Kasserine, que avui continuen reivindicant el seu lloc en el nou país. La conca minera de Gafsa, al sud, es va aixecar contra la dictadura el 2008 en una revolta esclafada: "Fa 100 anys que s'extreuen fosfats d'aquí, però vivim en la misèria i només patim els mals derivats de les mines: càncers, contaminació i cases esquerdades per les explosions de dinamita, mentre tota la riquesa se'n va al nord", apuntava diumenge Adnan Hajji, mestre de la ciutat de Redeyef. La regió ha viscut protestes de joves que reclamen feina.
Pluralisme polític
Dissolt el partit únic, es dibuixa un nou teixit
Els islamistes d'Ennahda han volgut compartir el poder amb Marzouki i els socialdemòcrates d'Ettakatol. La revolució va donar peu a la legalització de més de noranta partits, que més que aclarir van desconcertar l'electorat. L'esquerra es va presentar dividida i va patir un daltabaix a les urnes. "Ennahda té dret a governar, però no s'ha d'instal·lar com a poder hegemònic. Ens fa por que el sistema de Ben Ali, a poc a poc, es vagi regenerant al seu voltant", alerta Mestiri.
El lloc de la religió
La normalització de l'islamisme polític o la cortina de fum
"Aquí la religió mai havia sigut un tema important, i el govern d'Ennahda ha volgut crear una cortina de fum buscant la divisió i el conflicte", denuncia Lina Ben Mheni, una coneguda blogaire. Sota Ben Ali l'islamisme estava reprimit (cosa que justificava el suport occidental al seu règim) i ara busca un espai social. Molts tunisians assisteixen, atònits, a la demanda de legalitzar el nicab a la universitat.
