Enviada especial a TunisAbdul Rachid, que regenta una botiga de queviures a l'avinguda de la Llibertat de Tunis, té 43 anys i no ha anat mai a votar. "Sota Ben Ali, no servia de res: ja sabíem el resultat abans de començar i m'estimava més no perdre el temps i quedar-me a la botiga. Ara és diferent: ara ens han d'escoltar", proclamava. Avui per, primer cop, anirà a votar. Tampoc està entusiasmat amb les opcions: "Votaré per Ennahda, per donar-los una oportunitat. Veurem què passa, i si no fan el que el poble vol, tornarem a sortir al carrer a dirdégage", somriu recordant el crit de les manifestacions que tot just fa nou mesos van obligar Ben Ali a fugir del país, després de 23 anys de dictadura.
L'ambient als carrers de la capital ahir era tranquil, després d'una campanya que fins i tot els observadors de la Unió Europea van qualificar de "tímida". El govern va tancar les escoles i universitats divendres a la tarda fins dimarts, perquè tothom pugui desplaçar-se a votar a les més de set mil escoles de primària que s'han habilitat per a les primeres eleccions de la Primavera Àrab.
De fet, Tunísia està immersa des de l'estiu en una mena de parèntesi. La convocatòria d'eleccions ha congelat les protestes que exigien aprofundir el trencament amb l'antic règim i reclamaven sobretot feina per als 700.000 aturats del país. L'augment salarial del 5% per als funcionaris que es va decretar a l'abril no ha servit per pal·liar la inflació que han patit les seves butxaques en els últims tres anys, resultant de la crisi econòmica global.
La revolta que va derrocar Ben Ali i va obrir la porta del canvi al nord d'Àfrica i el Pròxim Orient va ser un moviment espontani, protagonitzat pels joves de les regions més pobres de l'interior del país. La resposta del règim, ordenant a la policia disparar amb foc real contra els manifestants, va fer esclatar els sindicalistes, els mestres, els joves de la capital, els advocats... Va ser una revolució sense cara visible i sense partits que l'enquadressin.
Una papereta que desorienta
Després de marcar l'empremta del dit índex amb una tinta indeleble durant 48 hores, els tunisians hauran de posar avui una creu en una papereta que conté una llista de 81 partits, la majoria dels quals fa nou mesos treballava a la clandestinitat o no existia. "Per saber què diu cadascú caldria tenir un ordinador al cap", bromejava per telèfon Hajji Mounir, un mestre del poble de Regeb, que va ser un dels primers a alçar-se contra el dictador.
Les tres setmanes de campanya (abans de l'1 d'octubre estava prohibida la propaganda electoral) no han contribuït a aclarir les propostes. "Ha estat una campanya de molt baix relleu, en què els principals eixos eren temes poc rellevants, i no el projecte polític per a Tunísia", reflexionava Kaïs Saïed, professor de ciència política de la Universitat de Tunis. El centre dels debats ha estat la polèmica entre les forces laiques, els islamistes moderats d'Ennahda i els salafistes il·legalitzats del Tahrir, que la setmana passada van fer una manifestació violenta contra la projecció en una cadena privada de televisió de la pel·lículaPersèpolis, en què apareix una imatge de Déu, cosa que l'Alcorà prohibeix.
"Aquesta polarització entre laics i islamistes és falsa i no respon a les preocupacions de la gent", explica Saïed. "Potser per això s'han hagut de suspendre molts mítings per manca d'assistents". Més que el resultat, la clau de les eleccions és la participació. El Parlament que en sorgeixi haurà de redactar la nova Constitució, que tindrà més legitimitat com més s'omplin les urnes: "La majoria desconfia dels partits i les institucions. No podem respondre a les noves formes de participació política amb instruments caducs. Si no hi ha canvis, la gent tornarà al carrer", conclou.
