La dissetena cimera de la Unió Africana, que es va tancar dissabte a Malabo sota la presidència de Teodoro Obiang, ha passat sense que se n'hagi parlat.
El més comentat a la premsa europea i nord-americana d'aquesta trobada -on són representats tots els països africans amb l'excepció del Marroc- va ser la inauguració del recinte hoteler Sopopo. Un complex que el govern va fer construir per acollir els seus convidats amb tots els luxes: 53 residències presidencials, tantes com països formen la UA, una platja artificial enmig d'un jardí botànic i camp de golf. Però més enllà d'aquest dispendi, s'ha donat molt poca importància al que van discutir els reunits.
Fins i tot la visita de la ministra espanyola d'Exteriors, Trinidad Jiménez, va passar com un cop de vent: un somriure al costat d'Obiang i unes paraules protocol·làries, però ni un sol comentari que ens pogués fer pensar en un canvi de relacions amb Guinea Equatorial.
Els principals partits del Parlament espanyol tenen assumit que s'ha de córrer a estrènyer la mà del dictador " antes de que lo hagan otros ", com va expressar amb gran claredat un diputat referint-se als recursos energètics que hi negocien les nostres empreses.
Tenint en compte que el Parlament de Catalunya va aprovar el 26 de maig una resolució unànime de suport al procés democràtic guineà, sorprèn que només trenta dies després d'aquesta resolució a Catalunya la visita de la ministra i la reunió de Malabo s'hagin ignorat.
Partitures diferents
Tornant a la cimera de la UA, el fet que aquesta reunió de països africans hagi passat sense fer soroll ens hauria de convidar a fer una sèrie de reflexions que es poden resumir en una de sola: ¿Europa i l'OTAN se'n foten dels africans? ¿Són completament diferents les partitures que sonen als dos continents? El que es va parlar a la cimera té una relació directa amb la política africana dels països europeus i de l'OTAN, concretament la intervenció militar a Líbia i la crisi de la Costa d'Ivori, que també va acabar amb una intervenció forana, en aquest cas francesa.
Mostrant el seu desacord amb la política europea, la Unió Africana ha acordat que la crisi líbia s'ha de solucionar amb una sortida negociada. També ha recomanat als països integrants que no cooperin amb l'ordre d'arrest dictada pel Tribunal Penal Internacional (TPI) contra el coronel Muammar al-Gaddafi.
Jean Ping, president de la comissió de la UA, ha estat contundent sobre aquest últim tema. Segons ell, el TPI és discriminatori i "només persegueix els crims que es fan a l'Àfrica, però ignora els que fan potències occidentals a llocs com l'Iraq, l'Afganistan i el Pakistan".
Passi el que passi a Líbia, doncs, és evident que Gaddafi trobarà nombrosos indrets africans per refugiar-s'hi. No és un motiu que indueixi a l'optimisme sobre la política africana que personatges com Obiang -com ja va fer Gaddafi- presideixen la UA.
El que espanta de debò és aquesta posició occidental que parla de "salvar" els africans amb receptes occidentals, sense promoure i respectar que siguin ells mateixos qui decideixin els canvis. Àfrica no es pot decidir a París, Londres o Washington. La "P-3", com anomena Jean Ping el que ell considera el "veritable govern del món".
