BARCELONAUn 99%. Aquest era el percentatge de gent que no coneixia ni la història ni l'existència d'Unió de Democràtica de Catalunya a la dècada dels setanta, just quan aflorava la restauració democràtica. Són càlculs de Josep A. Duran i Lleida, aleshores figura incipient del partit i ara líder de la formació democristiana. A què es deu aquest grau de desconeixement? "Unió forma part d'aquesta Catalunya iceberg que existeix, però que està submergida", assegura el periodista i historiador Francesc Canosa, que acaba de publicar Entre el sabre i la bomba: memòries d'un partit i d'un país , que estudia la història dels democristians des de la seva fundació -1931- fins al 1980.
L'autor sosté que Unió és un partit que va arribar massa d'hora. "Com la República", afegeix. Massa catalanistes per als uns, massa catòlics per als altres, el drama d'Unió durant la Guerra Civil va ser trobar-se atrapada entre els dos bàndols. Entre el sabre i la bomba, que resumeix el títol del llibre. Perseguits per l'esquerra a causa del seu vessant cristià i acorralats pels feixistes arran del seu catalanisme, els democristians no van tenir més alternativa que fugir. Fugir ben lluny i començar a bastir una resistència antifranquista amb cara i ulls.
"Una frase que resumeix bé el drama d'Unió és la que pronuncia Pau Romeva, pedagog i fundador del partit, quan la FAI pica a la seva porta: «Jo sóc de quadrets!», els respon en ser preguntat per si era roig o blanc", argumenta Canosa. És aquest "país de quadrets" el que queda atrapat entre el sabre i la bomba.
Carrasco i Formiguera
La incomoditat d'Unió en els anys de la Guerra Civil i del primer franquisme queda sublimada en tota la història que envolta l'afusellament de Manuel Carrasco i Formiguera el 1938. Tot i no formar part de l'equip fundador d'Unió és un dels seus referents. "És un màrtir incòmode perquè els democristians ho són, incòmodes", raona l'autor.
El periple de Carrasco fins a l'escamot del seu afusellament és una successió de desgràcies. Cap dels contactes que fa Unió amb l'Església i amb les instàncies governamentals fructifiquen. I la situació de guerra no ajuda, així que el desenllaç és inevitable. "Jesús, Jesús, visca Catalunya lliure", són les seves últimes paraules. Unes paraules a què s'aferra el sector sobiranista del partit a l'hora de reclamar una tornada als orígens fundacionals de la formació.
Uns orígens fundacionals que estan marcats per la conjunció de tres col·lectius: el carlisme, intel·lectuals organitzats a l'entorn del diari El Matí -pròxim al partit- i els professionals liberals que provenien d'Acció Catalana. ¿Ha perdut la puresa dels seus inicis arran de la federació amb CDC? "Segueix fent de partit frontissa, com al principi", defensa Canosa, que un dia va descobrir una caixa abandonada a casa seva que el va fer iniciar una investigació sobre Unió. I, mentre escarbava, va descobrir un bocí de país que seguia atrapat entre el sabre i la bomba.
