DARAA (SÍRIA)Daraa, l'epicentre de la revolta a Síria, és un d'aquests indrets que parla sense paraules. Carrers deserts, un tanc cada cent metres, edificis oficials cremats, l'asfalt ennegrit per les barricades, pintades revolucionàries i pedestals nus. Més enllà de l'exèrcit, a simple vista res no fa pensar que quedi vida en aquesta ciutat fronterera amb Jordània, on a mitjans del març passat va prendre l'espurna contra la impunitat del règim de Baixar al-Assad.
"Tot va començar quan van desaparèixer quinze nens a mans de la policia política", explica un veí de 50 anys de la província membre del clan dels Masalma. Els menors, d'entre 10 i 15 anys, van ser detinguts i brutalment torturats el 6 de març per haver escrit en un mur "La gent vol la caiguda del règim", eslògan arribat de les revolucions d'Egipte i de Tunísia. "Els nois pertanyien a les grans tribus de Daraa, inclosa la meva", explica Masalma.
La pressa de les bales
"Després d'esgotar els canals oficials, els familiars, acompanyats dels seus líders religiosos, van presentar-se a la casa del governador", el destituït Faisal Kalthoum. Les bales no es van fer esperar. Des de llavors, el nombre de sirians que han perdut la por d'expressar públicament el seu desig d'acabar amb el règim no para d'augmentar tot i la brutalitat amb què l'Estat mira de dissuadir-los. Segons les organitzacions de drets humans els morts confirmats són almenys 1.100 civils i més de 150 membres de forces de seguretat, els desapareguts ronden els 9.000.
"L'ordre ha tornat a la jurisdicció de Daraa", assegura el govern a través d'un comunicat a l'agència SANA, en què reafirma que l'operació militar està destinada a "protegir la població de les bandes terroristes". Amb tot, Daraa es rebel·la com una ciutat assetjada. Tancs i tropes controlen entrades i sortides, i els pocs vehicles que circulen han de superar quatre controls militars. "Busquen medicines, armament, càmeres, ordinadors, qualsevol cosa que pugui servir a la població per defensar-se o documentar el que està passant", diu el nostre xofer, l'Abu Mohammad, quan escorcollen el nostre vehicle. Temorós de la determinació mostrada per la població local i de l'efecte contagi, el president Al-Assad va enviar a Daraa la policia secreta i diverses tropes, després de fer fora del país els periodistes i altres observadors internacionals. "El poble i l'exèrcit volen la caiguda d'Al-Assad", es llegeix sobre d'un control militar. "Aquesta gent són incondicionals, animals", diu Mohammad assenyalant un grup de soldats que esmorza un entrepà d'oli amb zaatar .
El cotxe enfila el pendent cap al barri de la mesquita Al-Omari, icona de la resistència. "L'imam va fugir fa setmanes i dos dels seus fills van ser assassinats per no voler revelar-ne l'amagatall -assegura Mohammad-. Ningú no sap si encara viu o ha acabat en una fossa comuna entre oliveres, albercoquers i tendes beduïnes".
Un senyal de victòria
Cinc minuts després de posar un peu a terra arriba panteixant un veí. "Esteu convidats a esmorzar", diu esbufegant. "Ràpid", indica pàl·lid mentre veiem tancs i soldats a cada cantonada, i cases en runes. No triguen a interceptar-nos. "Estan detinguts? -pregunta un ancià als soldats que ens retenen-. Deixeu que vinguin a casa meva". De sobte, vida. Els rostres comencen a deixar-se veure per darrere de les finestres i a les terrasses. No queden joves a Daraa, però encara, mentre ens allunyem custodiats per soldats, tenen l'ànim de somriure i fer, d'amagades, un senyal de la victòria.
