En la cultura eslava hi ha qui creu que alguns noms anticipen el destí d'un ésser o d'un indret, com si el mot tingués força premonitòria. Anastàsia, la que pot renéixer. Grozni, terrible. Txernòbil, història negra. En ucraïnès, rus i bielorús, txerno significa negre i bil equival a esdeveniment passat, a història. Una història a la qual vaig viatjar la primavera del 1996, just quan feia deu anys que s'havia complert la presumpta premonició.
L'escenari de l'esclat, la central nuclear V.I. Lenin, és a Ucraïna, però els vents van dur el núvol radiocatiu a Bielorússia, on una quarta part de les terres agrícoles i milers de persones van quedar irradiades. En vaig trobar unes quantes a Malinovka, un barri de barraquisme vertical a la rodalia de Minsk. Coratge, dolor i dignitat cohabitaven en rostres cansats i ulls plorosos. La Ievguènia necessitava parlar del seu marit Rudolf, que va ser mobilitzat com a liquidador, un d'aquells bombers improvisats i mal proveïts. El Rudolf va morir quan encara no tenia trenta anys. A la Ievguènia li quedava el Pàvlik, el seu fill de deu anys, epilèptic per efecte de la radiació durant l'embaràs. Em pregunto si la Ievguènia i el Pàvlik malviuen encara a Malinovka.
Pròxima parada, Gomel. La ciutat habitada més irradiada de tota l'antiga URSS, on més dies va estar planant el núvol. Edificis clàssics i algun de modernista fan de rerefons a una tranquil·litat més aviat centreeuropea. De sobte apareixen el Denís, la Dària, el Kosntantin i el Kòlia, quatre joves movent-se com en una passarel·la fashion . Riallers i burletes ens diuen que han après a conviure amb la radioactivitat. Tenir fills? No ho tenen clar. El 1985 havien nascut a Gomel 30.000 nens. Deu anys després amb prou feines 15.000.
El cor de les tenebres
Finalment érem a Dobruix, al cor de les tenebres de la Bielorússia irradiada. Al llindar de l'àrea d'exclusió de trenta quilòmetres de radi de la central. La primera parada, Vilievo, número u del rànquing de pobles irradiats. Pobles negres, deshabitats, mig enterrats. L'església, pintada acollidorament de blau, sembla que ens convida a entrar. Però un cop dins hem de fugir perquè es disparen les alarmes per sobrecàrrega radioactiva.
A Dimianki hi viuen uns quants pagesos -quinze? vint?- que aprofitaven el Diumenge de Pasqua per arreglar les tombes del cementiri. Els més vells, com Anna Segueievna, em diuen que s'estimen més morir aquí, de la radioactivitat, que de pena lluny d'aquesta terra. Ningú no farà fora aquests pagesos irreductibles que, per al govern, són més solució que no pas problema. Digui el que digui l'OMS.
De tornada parem a Vilievo i contemplem un Lenin a qui li falta un braç i a qui han pintat de purpurina daurada. És la imatge literària perfecta per cloure aquell viatge a la història negra . Metàfora -amb esclat incorporat- de l'experiment ideològic i social més temerari que va conèixer el segle XX.
