Vicissituds del no-pacte

En política la geometria variable pot resultar còmoda als que la practiquen, però també té inconvenients. El principal és que cada votació, cada gest, cada declaració és analitzada amb lupa, objecte de múltiples especulacions. I a cada votació, a cada gest, a cada declaració, el partit que es declara pur i intocat perd una mica la virginitat i es decanta, en definitiva, s' embruta políticament. Aquests dies assistim a l'aparició d'autèntics ciuppòlegs de guàrdia que afirmen que el pacte està fet i que els contactes amb PSC i ERC sobre els pressupostos són pura façana. La realitat és una altra. CiU voldria mantenir-se verge o, en el pitjor cas, pactar amb qui embruta menys, que és el PSC. Però la realitat és que qui té la paella pel mànec i totes les de guanyar, a Madrid i al Parlament, és el PP. Això fa que els convergents (no tant els d'Unió) visquin un psicodrama cada cop que s'han de pronunciar en una direcció o en una altra. Són les vicissituds d'un no-pacte que provoca un desgast similar al que tindria un... pacte.