Victòria Camps: "El sentit de la vergonya és fonamental per eliminar la corrupció"

Ens rep a casa -envoltada de llibres-, a Sant Cugat del Vallès, des d'on ha escrutat el pes que tenen les emocions per construir una conducta responsable. Catedràtica de filosofia moral i política de la Universitat Autònoma de Barcelona, exsenadora i presidenta del Comitè de Bioètica d'Espanya, Victòria Camps publica El gobierno de las emociones (Herder). Amb la guia de filòsofs de capçalera -Aristòtil, Hume i Spinoza-, Camps analitza conceptes com la vergonya, la por, l'autoestima o la indignació, estretament relacionats amb l'actualitat.

Escriu: "Els sentiments no són contraris a la racionalitat. Només des dels sentiments es pot actuar racionalment".

La regla d'or de la moralitat diu: "El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú". La màxima no serveix de res si no va acompanyada d'un sentiment de compassió amb qui pateix o d'indignació davant d'una injustícia; en definitiva, d'emocions. La racionalitat pura, la raó sola, és insuficient.

Sabem governar les emocions?

N'hauríem de saber. L'ètica és bàsicament això, un aprenentatge per governar les emocions, amb l'ajuda de la raó, per comportar-se de la millora manera possible. El caràcter no és innat, anem adquirint una manera de ser, una personalitat moral. Michel Lacroix parla del culte a les emocions. En una època com la nostra, tan consumista i amb tanta publicitat, és molt fàcil que tot es basi en la venda d'emocions.

I això acaba repercutint en molts àmbits, com en l'educació. Els pares donen massa marge als desitjos dels seus fills?

Sí. Han crescut generacions molt protegides, que han obtingut tot el que han demanat. I aquests joves tenen dificultats per enfrontar-se a una realitat marcada per la crisi. Hem volgut que els nostres fills tinguessin tot el que nosaltres no havíem tingut. I potser els ho hem donat amb excessiva facilitat. Vivim en un entorn que promou la satisfacció immediata de qualsevol desig.

La política ha de tocar la fibra?

Qualsevol comunicació ha de tocar la fibra emocional. Un discurs molt racionalista, fred, no motiva gens i, per tant, no serveix ni per comunicar ni per aconseguir adhesions a la causa. Però més enllà de tocar la fibra emocional, el que s'ha de tenir en compte és quina és la finalitat última. Els sofistes deien que la retòrica era bona quan es feia servir per defensar una bona causa. Els objectius determinen si aquesta manipulació de les emocions és adequada o no.

La política fa servir la por?

Fa servir excessivament el discurs de la por, i és perillós. La cultura de la imatge que tenim ho facilita. En cada campanya veiem un missatge o un vídeo que alerta de la por a l'adversari. Però hi ha certes coses que no ens haurien de suscitar por. Som prou madurs per no fer cas d'alguns discursos, que el que acaben generant és falta de credibilitat. El discurs de la por no és eficaç ni creïble.

Ho judicialitzem tot. Escriu que l'única responsabilitat que s'accepta és la que dictamina un jutge.

És una manera d'inhibir-se del judici moral. Això es comprova en el fenomen de la corrupció. No hi ha cap corrupte que dimiteixi i admeti que ha actuat malament. Esperen la decisió del jutge. Ningú assumeix la responsabilitat.

Per canviar, hem de recuperar el sentit de la vergonya?

El sentit de la vergonya és fonamental per eliminar els comportaments corruptes. Un sentit de la vergonya que tingui un reconeixement social. La vergonya del corrupte és saludable i, des d'un punt de vista moral, l'hauríem de cultivar. Aristòtil diu que poc podem esperar d'una societat en què ningú tingui vergonya.

I la indignació?

Produeix indignació un món que no és just, en el qual el canalla és qui té més reconeixement social i guanya més diners. Aquesta indignació és el punt de partida per assolir la justícia, per caminar cap a una societat més equitativa. Ara bé, ens hem de preguntar per què ens indignem. Si parlem del moviment d' indignats , s'ha de veure com es comporta, però s'hauria de celebrar que la societat expressi un sentiment de dir prou, de reclamar canvis i de mostrar oposició a una manera de fer política.

Sobren motius per indignar-se?

N'hi ha de sobres. Un 20% de persones aturades ja és un motiu suficient per indignar-se, i no només els que estan aturats, sinó també tota la societat. És un senyal que no estem funcionant bé.

Tots volem ser feliços, però hem d'aprendre a ser-ne.

És el que diu Aristòtil. Defensa que la finalitat de l'ètica és la felicitat. El que busquem és ser feliços, però no sabem en què consisteix la felicitat. I això és el que ha d'ensenyar l'ètica. Què vol dir aprendre a ser feliços? Doncs, en part, aprendre a governar les emocions. Es tracta de saber relativitzar algunes coses que només poden produir infelicitat, no cercar el desig immediat, perquè després produeix frustracions, i no confiar només en la felicitat que poden donar els diners. Això gairebé suposa trencar amb les regles que la societat ens diu que duen a la felicitat. És anar a contracorrent.