Crònica 02/05/2011

"Vull preservar els records de la gent amb la fotografia"

Transformació "Perú ha millorat molt, sobretot a les grans ciutats. La Lima d'avui no té res a veure amb la Lima de fa 30 anys" Objectiu "El que faig és no quedar-me la meva memòria només per a mi. Vull plasmar el que penso i ensenyar-ho"

Maria Ortega
4 min
Juan Manuel Castro Prieto presenta 'Perú, viatge al sol' .

La seva càmera no busca descriure res. Ni tan sols explicar coses concretes, sinó plasmar allò que veu darrere de les coses. Una barreja de somni, sentiment i realitat, que pren forma en desenfocaments i missatges mig ocults. El Perú que ha retratat el fotògraf Juan Manuel Castro Prieto (Madrid, 1958) a l'exposició -i llibre- Perú, viatge al sol, que s'estarà fins a mitjans de juny al Círculo del Arte de Barcelona, és una construcció completament subjectiva. El resultat dels onze viatges que, entre els anys 1990 i 2001, Castro Prieto va fer a aquest país sud-americà, on va arribar seguint el rastre del que és el seu fotògraf referent: Martín Chambi. L'ha vist, doncs, canviar durant una dècada. En alguns aspectes de pressa i, en d'altres, gairebé de manera imperceptible, com si el temps s'hagués aturat.

Què va veure a les fotografies de Martín Chambi per decidir-se a dedicar tants anys de feina al Perú?

No és només el que vaig veure en Chambi. L'obsessió ve d'abans. De fet, el títol de l'exposició - Perú, viatge al sol - ja ve de quan llegia els còmics de Tintín. N'hi havia dos en concret, que eren Les set boles de cristall i El Temple del Sol , que em van fer somiar que de gran aniria al Perú a fotografiar tot allò. El títol és un homenatge a això. Després, la història va començar amb Chambi, quan l'any 1990 vaig anar al Perú per positivar la seva obra i, de sobte, vaig veure acomplerts dos somnis: poder treballar sobre el meu fotògraf de referència i conèixer el Perú. Vaig quedar-ne enamorat i hi havia de tornar una vegada i una altra. Tancat aquest treball, en vaig fer un altre més d'homenatge a Chambi, on sí que buscava imitar el seu estil.

El país ha canviat molt des de llavors?

Hi ha aspectes que han evolucionat brutalment i d'altres en què sembla que no hagi passat el temps. La manera de vestir, per exemple, ha canviat molt. Ara costa trobar el vestit tradicional, només es veu en pobles molt remots o festes populars. Ha passat a ser folklore, una mica com va passar a Espanya ja fa anys. Més canvis: ara em fan fotos a mi amb els mòbils, això fa uns anys era inimaginable, quedaven al·lucinats quan veien la càmera.

Canvis positius?

Perú ha millorat molt, sobretot a les grans ciutats. Lima avui no té res a veure amb la Lima de fa 30 anys. Als pobles, en canvi, hi ha menys transformacions però suposen un canvi considerable en la qualitat de vida de la població: els han posat escola, telèfon, llum elèctrica i aigua corrent. És raríssim trobar un poble sense aquests quatre aspectes i això és clarament és positiu.

Quin és l'objectiu de les seves fotografies?

Faig un diari de viatge, que barreja vivència real i onírica. La meva experiència i els meus somnis. De petit somiava viatjar al Perú i hi ha moltes imatges que tenen aquest ambient oníric. No és documental, ni és periodístic, ni és autobiogràfic. El que faig és no quedar-me la meva memòria només per a mi. Vull plasmar el que penso i ensenyar-ho.

Què l'inspira a fer una fotografia?

No vaig buscant res. Reflecteixo la màgia que em trobo. Disparo quan sento que alguna cosa té un missatge. Hi ha una foto, per exemple, on es veu un nen adormit al costat de la terra que estan treballant els seus pares. Quan m'ho vaig trobar, el cervell em va començar a donar voltes i em va acabar semblant que estaven a punt d'enterrar el nen. El vaig enfocar a ell i desenfocar la resta per donar-li un aire de somni. És una mena de joc.

Però amb el joc també descriu la realitat.

Sí, evidentment, té un cert component antropològic. En la foto que hem triat per presentar l'exposició, per exemple, s'hi pot veure la cara d'un home peruà amb faccions molt dures, però la imatge té més lectures. Si ens fixem en la gorra que porta, hi veiem un toro i un còndor. Això simbolitza la lluita entre el que és espanyol i quítxua. És un motiu recurrent i ho escullo per mostrar com jo, un espanyol, explico la meva visió d'ells. A molta gent, aquesta lectura li passa per alt, però jo com a fotògraf l'he de plasmar. A vegades faig les fotos perquè hi veig històries al darrere. O em desperten records.

L'etapa Perú està tancada?

Mai diguis mai més, però en principi el tema està acabat. Ara vull fer altres coses. No tinc interès per conèixer cap país en concret. Tindria problemes per decidir-ne un.

Ja va triar Etiòpia...

Sí, perquè és l'únic país de l'Àfrica que va ser conquerit però no colonitzat del tot. Va estar ocupat pocs anys, no hi va haver colonització completa i això li dóna un missatge especial. A més, hi ha determinades ètnies que hi viuen igual que fa milers d'anys. Camines pel camp i no veus cables, ni cases de formigó... És totalment atemporal. Amb contrastos molt forts.

Què vol fer ara?

Treballar sobre la memòria, tant a nivell col·lectiu com individual. Vull preservar els records de la gent. Cada any que passa, em carrego més de persones mortes. Cada persona que fotografio ja queda per sempre. La fotografia té aquesta capacitat de mantenir el record. De fet, és una de les seves funcions.

stats