La Xina creix a costa Dels Estats Units i Europa

Professor d'EsadeLa Xina va sortir enfortida de la crisi financera que va esclatar el 2008 als Estats Units. Dos anys després s'ha convertit en la segona economia mundial. El 2010, va créixer un 10,3% mentre que els EUA ho van fer un 2,6%. Si segueix a aquest ritme serà la primera economia abans que acabi aquesta dècada. Goldman Sachs va pronosticar que aquest lideratge arribaria el 2027, però les últimes prediccions de The Economist apunten al 2019. I si la Xina no s'obre al pluralisme polític, pot passar que l'economia més gran del món no coincideixi amb una democràcia.

Els EUA mai van imaginar que en unes dècades perdrien l'hegemonia global quan el 1979 Jimmy Carter va rebre Deng Xiaoping. Els nord-americans van donar suport a l'entrada de la Xina a l'Organització Mundial del Comerç (OMC), que va ser efectiva el 2001. Somiaven conquerir un mercat potencial de 1.350 milions de xinesos i incorporar-los a la globalització que ells lideraven.

Motor mundial

També es va creure que el desenvolupament econòmic obligaria la Xina a implantar un règim democràtic, com va passar al Japó, Corea del Sud i Taiwan. Alguns analistes van apostar que el salt democràtic seria el 2008, l'any que el país va acollir els Jocs Olímpics. Però aquell any, mentre la crisi financera va estancar l'economia nord-americana, la Xina va fer un salt enorme, no polític sinó econòmic, per convertir-se en el gran motor global. Les seves reserves de divises van arribar als 2,85 bilions de dòlars i avui dia és el banc dels EUA.

La recent visita de Hu Jintao als Estats Units es produeix després d'un 2010 replet de tensions. Obama va repetir a Washington el rosari de peticions i queixes ja recitat quan va viatjar a la Xina el 2009: el dèficit comercial, el tipus de canvi iuan-dòlar, la violació dels Drets de la propietat industrial i intel·lectual (DPI), les subvencions públiques a les empreses exportadores xineses, que contradiuen les regles de l'OMC, etc. El president nord-americà hi va insistir durant les cimeres del G-20 a Toronto i Seül. No hi va haver acords concrets. La resposta xinesa es repeteix: adoptarà un tipus de canvi més flexible del iuan respecte del dòlar, però sense concretar quan ni a quin ritme ho farà. A Seül, Hu Jintao va criticar la intervenció de la Reserva Federal per manipular el dòlar a la baixa. Els desacords entre les dues potències, per tant, continuen.

El dèficit comercial amb la Xina va créixer un 26% fins arribar als 275.000 milions de dòlars el 2010. El iuan segueix infravalorat, malgrat que Pequín diu que l'ha apreciat un 3,9% des del mes de juny i ha anunciat que pot apujar-lo un 5% durant el 2011. Els xinesos justifiquen el desequilibri comercial apel·lant a la millora de la competitivitat dels seus productes i presumeixen de tenir una legislació exhaustiva per protegir els DPI, encara que no sempre jutges i funcionaris apliquen aquestes lleis de manera efectiva i transparent.

El potencial xinès abasta tot el món. Aprofita la crisi als Estats Units per demostrar les excel·lències del seu model polític i econòmic. És el primer soci comercial del Japó, de Corea del Sud, de l'Índia i d'Austràlia. També del Brasil i Sud-àfrica. Desenvolupa una frenètica diplomàcia econòmica per conquerir els mercats de l'Amèrica Llatina i l'Àfrica per assegurar-se recursos energètics per créixer. I cada quota de mercat que la Xina guanya, la perden els EUA i la UE.

Però aquest hipercreixement xinès és insostenible i suscita interrogants. L'economia es reescalfa i la inflació puja. Causa desigualtats territorials i socials, i té un greu impacte mediambiental. La conflictivitat social creix alhora que els preus dels aliments provoquen més pressió salarial. Els governs provincials i locals estan endeutats. Persisteix l'amenaça de la bombolla immobiliària. Si explota, tots ho passarem pitjor. L'economia xinesa potser vola massa ràpid i massa alt, i hauria de parar per proveir i evitar l'aterratge complicat.

Somriures i silencis

A Washington, Obama va comprovar altra vegada el caràcter subtil de les paraules, els somriures i els silencis de Hu Jintao. Bones formes i declaracions d'intencions genèriques. Però va aconseguir grans contractes comercials estimats en 40.000 milions de dòlars. La Xina no cedirà en allò substancial. I si ho fa, és que encara necessita els EUA. Ambdós països són antagònics, però cal que s'entenguin.