ZP, Catalunya i el finançament
El president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, ha decidit no tornar-se a presentar i no optar a un incert tercer mandat, després de vuit anys al poder, si, efectivament, esgota la legislatura i convoca eleccions en el primer trimestre del 2012. S'haurà acabat un cicle polític que va aportar grans esperances a Catalunya, amb la il·lusió d'un projecte d'encaix entre Catalunya i Espanya que suposava el nou Estatut. La realitat, però, ja sigui pel temor en el seu moment del mateix PSOE o per l'enorme tacticisme de les forces polítiques catalanes, és que no ha quedat satisfet pràcticament ningú, fora del PP, que ja va advertir del possible fracàs, aconseguit gràcies també a la seva inestimable ajuda. En tot cas, de tot aquell procés en va quedar un assumpte pendent, la relació econòmica i fiscal entre Catalunya i Espanya.
És cert que el corrent sobiranista a Catalunya ha augmentat i ho ha fet alimentat pel dèficit fiscal de Catalunya. Es considera, i és just dir-ho, que el primer que el va fer servir políticament va ser Àngel Colom, que, al capdavant d'ERC als 90, va aconseguir que els ciutadans s'afegissin a la causa des de la racionalitat de conèixer que des de Catalunya surten més recursos dels que es reben. I que tots els esforços s'han de centrar a reduir aquest dèficit.
Però a Catalunya, i és el que es retreu de manera periòdica des dels cercles polítics i econòmics de Madrid, es cremen etapes amb una gran rapidesa. Si l'Estatut va servir per a alguna cosa va ser per acordar un nou sistema de finançament que, en funció del cicles econòmics, com no pot ser d'altra manera, redueix aquest dèficit fiscal en uns dos punts, del 8,5%-9% al 6,5%-7%. I situa Catalunya, per primera vegada, per sobre de la mitjana de les comunitats autònomes després d'aportar i rebre els recursos corresponents. La pregunta és si un 6%-7% o 7,5% de dèficit es considera encara insuportable. I si la resposta és positiva, llavors ja no calen més tacticismes ni estratègies. S'hauria de posar en marxa, en canvi, un front comú amb els objectius molt clars, explicant a la resta de forces polítiques de l'Estat que Espanya, per ella mateixa, no pot dependre d'un grup reduït de territoris que aporten massa a la resta. Perquè aquest és el problema real, que Catalunya, la Comunitat de Madrid i, en menor mesura, Aragó, València i les Balears són les que aporten al conjunt. El País Basc i Navarra juguen en una altre lliga gràcies al reconegut concert econòmic.
Aquesta és una qüestió cabdal. L'altra és el dèficit del pressupost de Catalunya i les necessitats de buscar el finançament de la despesa anual. I, de nou des de la racionalitat, no sembla que el govern d'Artur Mas hagi fet bé les coses. Primer, ha de reclamar amb tota la força els 1.450 milions del fons de competitivitat acordats en el sistema de finançament. Però no n'hi ha d'afegir més si no s'han pactat prèviament. Són 1.450 que haurien d'arribar al llarg del 2011. I no es pot dir alegrement que la caixa està buida si es vol atreure inversors institucionals. Mas ha acabat decidint, amb el seu conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell, emetre 2.700 milions en bons per a particulars. Però va criticar (i de quina manera) la primera emissió de bons de l'anterior govern. De nou des de la racionalitat, hi ha decisions a les quals tothom hauria de donar suport, sent conscients de les grans dificultats de l'actual situació.
