"Que es compleixi la llei no vol dir que es faci justícia"

Barcelona.Zlata Filipovic tenia onze anys quan la guerra va tenyir de negre el diari en què cada nit escrivia per a una amiga imaginària. Des del cor de Sarajevo, la seva mirada neta, clara, de l'horror va fer la volta al món (un milió d'exemplars, 36 idiomes) i li va valer el sobrenom de l'Anna Frank dels Balcans . Mai s'ha trobat còmoda amb aquesta etiqueta, perquè la nena jueva va morir en un camp de concentració nazi i Zlata va sobreviure gràcies al seu llibre i a la insistència del seu editor i d'un grup de periodistes francesos, que la van treure de Bòsnia amb la seva família. Ara té 30 anys i un doctorat en estudis internacionals de pau per la Universitat de Dublín: ha perdut la innocència però no la força. Respon per telèfon des d'Irlanda hores abans de l'inici del judici de Ratko Mladic, acusat, entre altres coses, de crims de guerra pel setge de Sarajevo.

Mladic està entre reixes.

Sí. És una bona notícia: ara s'enfrontarà a un tribunal internacional, serà jutjat pel que va fer... però és un moment de justícia una mica decebedor. El judici és important, però la meva vida avui és com la d'ahir. M'hauria agradat saltar de la cadira quan vaig saber la notícia, sentir que alguna cosa s'acabava dins meu, però no ha estat així. Per desgràcia, el que s'ha perdut està perdut per sempre, no hi ha res que ens ho pugui tornar. Els que van patir, els que van morir, aquells a qui van trencar la vida, no se'n podran refer mai.

Finalment s'està fent justícia?

El meu pare, que era advocat, sempre em deia que una cosa és la llei i l'altra la justícia. Segur que el procés de Mladic complirà la llei, però això no vol dir que es faci justícia: la justícia és un concepte vital. I no sé on queda: el que ha marxat no tornarà mai.

Després del judici dels 161 acusats, s'obre un nou futur per a Bòsnia?

És un punt important en el procés de reconciliació i contribueix a avançar cap al futur. Però no tot depèn dels judicis. Hi ha altres factors: encara hi ha moltes tensions, els líders de la Republika Srpska continuen pressionant per trencar Bòsnia, no hi ha institucions sòlides... El camí encara és molt llarg i complicat.

Creu en la reconciliació?

I què més puc fer? La realitat és que vivim els uns al costat dels altres, com a Irlanda, a Sud-àfrica o a Ruanda, i hem de trobar la manera de deixar de fer-nos mal. La reconciliació és l'única alternativa, no podem fer cap altra cosa.

I la gent l'ha començada?

Hi ha organitzacions que fan una feina meravellosa, però també molta gent que no vol avançar. I aquest és el problema: que molta gent encara no hi creu, segueix defensant la puresa ètnica. És un problema de temps, de voluntat i de comprendre que, si no volem cooperar, com a mínim hem de tolerar-nos.

Quin paper hi tenen els joves?

Fa uns dies vaig fer un cafè amb unes noies bosnianes de vint anys que tenen una relació més distant amb la guerra. Hi ha gent que vol girar full. Però per a mi o la generació dels meus pares, tot sempre torna a aquells anys, en què ens van trencar la vida. La guerra sempre marcarà la nostra vida. De fet no estaria responent aquestes preguntes si jo no hagués viscut la guerra. No volem (ni podem) oblidar; la pregunta és com hem de recordar.

Què ha passat amb la gent que va lluitar per defensar una Bòsnia multiètnica?

Crec que el més terrible de la guerra és que va aconseguir separar la gent. I això no era així abans de la guerra. A Sarajevo, quan queia una bomba, no feia diferències entre serbis, croats o musulmans. Tots ens ajudàvem. Aquella unitat s'ha trencat entre les tres comunitats, i si no t'associes amb cap de les ètnies, o véns d'una família mixta, no saps ben bé on t'has de posar. La idea d'una identitat bosniana, més enllà dels grups ètnics, ha quedat destruïda. Han passat quinze anys des de l'acord de Dayton i això encara és més marcat: de fet l'acord es fonamenta en les divisions ètniques: hi ha tres presidents (serbi, croat i musulmà) amb torns de vuit mesos...

Quin és el seu missatge quan visita escoles i universitats?

Els dic que la guerra és el pitjor. Que és ridícula i que tothom hi surt perdent. I que quan comença és impossible aturar-la abans que destrossi la vida d'una generació sencera.