"Mentre no acabis mort, qualsevol cosa és prou divertida"

Albert Casals (Barcelona, 1990) ha viatjat, amb només 20 anys, per més països dels que molts veuran en una vida. La seva filosofia és simple: fa el que li ve de gust. Viatja i viu sense itinerari ni diners, potser ajudat per un poder de convenciment que fa que acostumi a sortir-se amb la seva. Després d'escriure un llibre relatant peripècies pel món amb cadira de rodes -hi va com a conseqüència d'una leucèmia que va patir de petit-, repeteix amb Sense fronteres (Edicions 62). Després de la promoció tornarà a Laos per emprendre el viatge des d'on el va deixar, perquè, si no, "és trampa". Quan és aquí, un any de cada dos, viu a Esparreguera -tot i que diu que de vegades dorm a la platja amb els pescadors de Sant Adrià- i estudia filosofia.

Per què vas començar a viatjar?

No va ser una decisió. Amb 3 o 4 anys pels meus aniversaris demanava diners, en lloc de joguines, per viatjar de gran. Ja estava una mica tarat. Cada any hi insistia molt, i als 14 els meus pares em van portar amb ells de viatge perquè aprengués el que és bàsic. Als 15 ja me'n vaig anar sol.

I ells no estaven molt preocupats?

Sí, però ells van ser hippies i són oberts, i d'altra banda un pare vol que el seu fill sigui feliç. En realitat és simple. Si tens tan clar que el que vols és fer això, l'únic que poden fer és preparar-te, no impedir-t'ho. Quan viatjo parlem per e-mail -no tinc mòbil-, i saben que només si passen tres setmanes i no n'han rebut cap s'han de començar a preocupar.

Surts de casa amb 20 euros a la butxaca. No tens mai problemes?

No. No hi ha problema per moure't -fas autoestop- ni per dormir -parcs, platges, casa de gent que t'acull, estacions de tren o metro-. Pot quedar el de dutxar-te, que és secundari, i menjar. Sovint, després de fer autoestop i xerrar amb un camioner, et dóna diners perquè segueixis viatjant. La gent diu: "No pot ser que l'ajudin sempre!" Però la qüestió és que, si un dia ningú et convida, és quan et gastes els diners que has anat acumulant.

Mai tens sensació de perill o por?

Per la gent, no. La gent mai m'ha fet res de dolent. Mai ningú m'ha robat -que no passaria res, només porto una mica de roba-. També és cert que a algú que dorm en un parc, que va amb la roba bruta i no porta ni càmeres, ni mòbils, ni diners, no hi ha motiu per robar-li. A part, per exemple, a Lima vaig ser a casa d'un noi que cada matí se n'anava al centre a robar carteres a turistes. Però a mi em donava de menjar i m'acollia. No hi ha ningú totalment bo o totalment dolent.

T'ha ajudat el fet d'anar amb cadira de rodes?

La cadira serveix molt per trencar la por de la gent. La gent d'entrada té por d'un desconegut. Per fer autoestop, per exemple, tothom et voldria agafar, però si no ho fan és per por.

I tu mai pateixes per qui t'agafarà?

No. La manera més perillosa de viure és anar cada dia a treballar en moto. Si et pares a pensar en el pitjor, passarà on sigui, i no ho veig més probable viatjant que no viatjant. He estat en situacions com al mig d'un monzó a una platja de Tailàndia, atrapat en un castell abandonat a Escòcia a l'hivern, inconscient després de caure d'una llanxa de contrabandistes que anava de Colòmbia al Panamà en una tempesta... Justament, quan et passa alguna cosa, la gent t'ajuda. Fins i tot si realment fos més perillós viure així, si és el que et fa feliç, no tens opció de fer una altra cosa.

Deus haver viscut força situacions surrealistes...

Sí, i moltes en camions. Trobar-me un nen de 13 anys conduint un camió al Perú; pujar a un camió ple de petroli i descobrir després que no tenia frens, amb el conductor gens preocupat; caure d'un camió en marxa; quedar penjats a la vora d'un barranc després que el conductor s'adormís... És divertit no saber què et passarà, la llibertat de dir: potser demà estic amb una família que m'ha acollit o potser en un camió, o on sigui. Mentre no acabis mort, qualsevol cosa és prou divertida.

Vas a contracorrent en un món dissenyat per necessitar diners.

No, vaig a la vora del riu. Treballar i tenir diners només és un camí de tots els possibles, i és molt fàcil evitar-ho: te'n pots anar a una ecoaldea , a una comuna, viure en ciutats com a okupa, a altres països on amb 100 euros vius tranquil·lament... I moltes maneres més. La qüestió és triar com vols viure i fer-ho.

I si tothom fes com tu?

Si tothom pensés com jo en tot, el món seria completament diferent: no hi hauria diners, la gent aniria caminant o en carros... Si jo triés les coses, les organitzaria en comunitats de 300 persones, amb feines repartides rotativament. Però tothom vol dormir al parc quan plou i fa fred? O colar-se al metro i haver d'estar pendent del revisor? Molta gent vol la comoditat, l'estabilitat, una feina i una seguretat. Hi ha gent a qui li compensa tenir diners. Però l'argument per fer la feina no crec que mai sigui perquè t'agrada. Que t'agrada és un plus, però podries fer el que t'agrada sense treballar.

Quan val la pena fer un sacrifici per no obtenir-ne res a llarg termini?

Quan, encara que mai aconsegueixis la recompensa, igualment et surt a compte.