Els alemanys, uns senyors amb un pòsit protestant, encara que també hi hagi catòlics, com el mateix Papa, encara no han perdonat els seus polítics per haver renunciat a la seva moneda, el marc. S'hi sentien segurs, després dels malsons de la inflació dels anys 30. Però el que encara no entenen -i per això no s'han fiat mai de l'euro- és que entressin al club de la moneda europea països com Espanya, Grècia i Itàlia. Sospitaven, i ara consideren que tenien raó. Amb la caiguda del Mur de Berlín i la unificació d'Alemanya, el canceller Helmut Kohl va acceptar pagar un preu davant dels temors que els europeus tornaven a tenir d'un país sempre amb ànima imperial. Renunciava al marc, tot i que a canvi d'un euro fort, amb clàusules dures sobre els deutes en relació amb el PIB de cada país, una qüestió que va quedar reflectida al tractat de Maastricht.
Després, les coses es van relaxar. La mateixa Alemanya va incomplir el límit del 3% de dèficit permès. Espanya, en canvi, en l'etapa d'Aznar, va arribar a criticar els alemanys. I Rodríguez Zapatero va augurar al final del seu primer mandat que Espanya estava encaminada a superar el PIB alemany. La situació ha canviat radicalment i la filla d'un pastor protestant ha arribat a una conclusió clara: l'euro se salvarà, però amb les condicions d'Alemanya. Més harmonització i reformes en profunditat. Ha tornat el marc.
