L'ANIVERSARI D'UN SÍMBOL DE BARCELONA
Crònica 26/06/2011

100 anys de clarobscurs al temple del Tibidabo

Albert Balanzà
3 min
L'últim ensurt i el desplegament policial La tranquil·litat entre setmana del temple del Tibidabo només es va veure torbada fa una setmana amb la falsa alarma d'un artefacte explosiu, que va obligar a acordonar la zona.

Barcelona"Té un sentit més nacional que català; ens diferenciem de Montserrat en això". El rector del temple del Sagrat Cor de Jesús del Tibidabo, Oriol Oliveras, s'expressa així, en termes nacionals espanyols, quan li preguntem pel ressò popular dels 250.000 visitants que arriben cada any al conjunt religiós format per la cripta, la basílica i l'ermita primitiva més visibles de Barcelona. Són la meitat dels visitants que entren al parc d'atraccions que hi ha a tocar i que aquests dies torna a ser notícia per l'aniversari de l'accident del Pèndol. Temple i parc són centenaris.

El temple, que pertany a l'ordre dels salesians, va commemorar el centenari de la benedicció de la cripta el 17 de juny, i dimarts farà cent anys que va ser declarat Templo Nacional al costat de la Gran Promesa de Valladolid i el Cerro de los Ángeles de Madrid que Enrique Jardiel Poncela va popularitzar de manera iconoclasta a les seves novel·les. La festa grossa, però, arribarà amb una eucaristia presidida pel cardenal Lluís Martínez Sistach el divendres 1 de juliol i una celebració igual el diumenge 3 amb l'arquebisbe Joan Enric Vives.

"Un temple repugnant"

Però el temple del Tibidabo, des dels seus orígens, va néixer i créixer a imatge i semblança del parisenc Sagrat Cor de Montmartre i, en tots dos casos, la història oficial ha avançat al costat d'una història paral·lela sovint esquitxada per la polèmica. El monument francès es va erigir a partir d'una decisió de l'Assemblea Nacional amb l'objectiu de fer un temple expiatori dels pecats i les culpes de la guerra amb Prússia, i ja aleshores, a l'anticlerical França, intel·lectuals com Émile Zola i Léon Gambetta van titllar l'obra de "temple repugnant del culte caníbal". En el cas del Sagrat Cor del Tibidabo, els orígens van anar lligats a la iniciativa privada, potenciada per sant Joan Bosco, i l'expiació es va vincular a la Setmana Tràgica.

La història paral·lela, en qualsevol cas, per apòcrifa i menys coneguda, és més interessant. Tal com explica el rector Oliveras, el temple del Tibidabo va viure una acceleració d'esdeveniments als anys 30, durant la guerra, amb la conversió de la muntanya del Tibidabo en un polvorí de l'exèrcit republicà. El 1935 s'havia beneït l'estàtua de Crist, que amb els seus set metres i mig d'alçada, va començar a identificar el temple. Els republicans, però, van anar ràpid a tombar-la (i els va costar fondre-la perquè era de bronze) i l'entrada dels franquistes per la Diagonal va acabar amb una altra restitució simbòlica: una creu "altíssima", com diu el rector, va ser el nou emblema de la Barcelona grisa de la dictadura. La nova estàtua, made in Olot, es va beneir el 1950 i va estar estirada a l'esplanada. Només els helicòpters americans tenien potència per recol·locar-la i els nens s'hi feien fotos asseguts a les mans de Crist fins al 1961. El franquisme va fer-se seu l'espai fins al punt que encara en queden indicis: com encara apareix avui a la web oficial del temple, el 6 de juliol del 1966, "el cap d'estat, Francisco Franco, ofereix la custòdia". I habitualment, l'escolania, a diferència també de Montserrat, canta en castellà.

Veïns crítics i okupes

Amb l'arribada de la democràcia, el temple del Tibidabo, malgrat la preeminència sobre el parc d'atraccions, ha quedat com un annex turístic més per als visitants que s'enfilen per la carretera de l'Arrabassada, sobretot en cap de setmana. Entre setmana l'ambient es quasi desèrtic, amb turistes despistats i ciclistes ben suats. I al temple, sense gaire fervor religiós, hi fa fresca i s'hi està bé. Per això, en aquest entorn, els ciutadans que han tret més profit de l'existència d'un monument de tals dimensions a la vista de tota la ciutat són els veïns més reivindicatius. El 29 de setembre del 2003, per exemple, el moviment okupa va desplegar a la façana principal de la basílica un llençol gegant de 72 metres amb el símbol de l'okupació com a acció prèvia de protesta, tres dies abans, al desallotjament de la històrica Kasa de la Muntanya.

Molt més recents, del 2008, són les protestes a les escales del temple que van protagonitzar les entitats veïnals de Sarrià i Vallvidrera contra la tala d'alzines centenàries que l'Ajuntament de Barcelona avalava com a mesura per ampliar el parc d'atraccions.

Només fa una setmana, el 17 de juny, coincidint amb la commemoració del centenari de la benedicció de la cripta, dos dies després que hi anés aquest periodista i el dia que hi va pujar el fotògraf, el grup d'artificiers dels Mossos van haver d'acordonar la zona perquè hi havia un artefacte que simulava un explosiu a les escales del temple. El paquet simulava un explosiu semblant al que la policia va localitzar un mes abans, el 19 de maig, en un autobús a la ronda de Sant Pere, al centre de la ciutat. Ningú ha reivindicat aquestes últimes accions, però almenys el Tibidabo continua sent útil.

stats