ANIVERSARI
Crònica 07/11/2011

40 anys després de l'Assemblea

Joan Esculies
3 min

El diumenge 7 de novembre del 1971, acabada la missa a l'església de Sant Agustí Nou del Raval, Josep Andreu Abelló es va adreçar a les prop de tres-centes persones que s'hi havien reunit clandestinament i va defensar que només coordinant l'esforç de tothom es podria "recobrar la llibertat per a Catalunya". El discurs d'obertura del que havia estat diputat d'ERC en la República va donar pas al debat i a la constitució de l'Assemblea de Catalunya, la plataforma unitària antifranquista més àmplia des de la fi de la Guerra Civil.

La iniciativa havia sorgit de la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya, encapçalada pel PSUC, el Moviment Socialista de Catalunya, el Front Nacional de Catalunya, ERC i la Unió Democràtica de Catalunya. L'objectiu era constituir una organització clandestina unitària oberta a la resta de partits, sindicats, organitzacions socials i grups de comarques, a la qual van donar suport representants obrers, intel·lectuals independents i els sectors progressistes de l'Església. Entre moltes altres persones en formaven part Joan Reventós, Antoni Gutiérrez Díaz, Rafael Ribó, Lluís Maria Xirinacs, Agustí de Semir, Josep Benet, Francesc de Borja Aragay, Pere Portabella i Miquel Sellarès.

Al vespre en va sortir un acord basat en quatre punts: l'amnistia dels presos i exiliats polítics; l'exercici de les llibertats democràtiques fonamentals; el restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l'Estatut del 1932 com a expressió concreta d'aquestes llibertats a Catalunya i com a via per arribar al ple exercici del dret d'autodeterminació, i la coordinació d'acció de tots els pobles peninsulars en la lluita democràtica. Joan Vallvé, aleshores integrant del sector d'UDC participant en l'Assemblea, sosté que "l'acord facilitaria després la Transició, perquè va establir uns punts sobre els quals no hi havia discussió". Xavier Folch, aleshores militant del PSUC i representant de l'Assemblea Permanent d'Intel·lectuals, assegura que "l'Assemblea es va crear per a la lluita clandestina, sense imaginar el que s'aconseguiria després".

Expansió i detencions

Les autoritats franquistes es van assabentar de la reunió una vegada finalitzada. En els mesos següents, les assemblees de comarques i barris, col·legis professionals, entitats veïnals i nuclis d'independents es van anar integrant a l'Assemblea. Jordi Carbonell, membre de l'Assemblea Permanent d'Intel·lectuals, recorda "l'esperit unitari del moment i el paper de l'Assemblea en la reclamació de l'ús oficial del català". Les detencions de part dels seus dirigents, en la caiguda dels 113 a la parròquia barcelonina de Santa Maria Mitjancera l'octubre del 1973 i de 67 membres l'any següent a Sabadell, van suposar cops importants per a la plataforma. Va ser a partir de la primavera del 1975 que l'Assemblea va agafar nova empenta i va liderar les principals mobilitzacions populars de l'època. Entre aquestes mobilitzacions hi ha la primera celebració no clandestina de l'11 de setembre a Sant Boi de Llobregat el 1976.

Divisions durant la Transició

Durant la Transició cada vegada va ser més difícil arribar a acords i els partits més moderats se'n van desmarcar. L'Assemblea, però, encara va impulsar la campanya Volem l'Estatut! i va afavorir la candidatura unitària pel Senat Entesa dels Catalans per a les primeres eleccions estatals del juny del 1977. El 23 d'octubre d'aquell any, el retorn del president Tarradellas, amb qui l'Assemblea havia mantingut relacions tibants, va marcar simbòlicament la fi de la plataforma. Quaranta anys després de la seva fundació, Joan Vallvé i Xavier Folch coincideixen que "l'únic punt que encara no s'ha dut a terme és el del dret a decidir". Jordi Carbonell afegeix que del famós lema "Llibertat, amnistia, Estatut d'Autonomia" que va popularitzar l'Assemblea "se n'escapçà l'autodeterminació".

stats