The New York TimesUna moneda d'euro dipositada en un banc de Dublín o de Lisboa està igual de segura que una altra moneda d'euro que estigui en un banc de Berlín? Aquesta pregunta aparentment simple és la clau per entendre per què la zona euro corre el perill de trencar-se i crear una nova crisi financera.
Durant l'any passat, a Irlanda es va produir una sortida de capitals silenciosa. Al febrer, per exemple, els dipòsits del sector privat irlandès van caure fins a una taxa anual del 9,8%. Els estalviadors dubten del compromís del govern irlandès amb l'euro. Tenen por de llevar-se un matí i trobar-se que els seus comptes bancaris estan congelats i que els seus dipòsits en euros es reconverteixen en una nova i menys valuosa moneda irlandesa. De manera preventiva, per tant, els estalviadors envien els seus diners fora d'Irlanda, on els euros i les lliures esterlines semblen més segures avui dia.
Aquesta fugida de capitals reflecteix un principi econòmic molt antic conegut com la llei de Gresham: si el mercat percep que dos actius -els euros dins i fora d'Irlanda- no tenen el mateix valor, tard o d'hora la paritat de preus fixada legalment acabarà esfondrant-se.
Si la gent tem perdre els seus estalvis, retirarà els diners dels bancs, i les entitats financeres necessitaran més diners públics per evitar la fallida. Els bancs semblen closques buides: serveixen per canalitzar les ajudes públiques, però, com a negoci, s'empetiteixen i generen pèrdues. I això, en gran mesura, és el que ja li està passant a Irlanda. Portugal també es mou en aquesta direcció: cap a convertir-se en una terra habitada per bancs zombis .
Els bancs zombis condemnen els actuals plans de rescat europeus. Una economia pot sobreviure amb bancs zombis durant uns dies, o fins i tot durant un o dos anys, però amb el temps, un país necessita que els bancs funcionin per poder distribuir el crèdit amb eficàcia.
En l'actualitat, la Unió Europea i els seus fons de rescat han permès guanyar temps prestant diners als estats que tenen problemes fiscals. Però aquests préstecs no inverteixen la lògica de la llei de Gresham. Pel seu deute a llarg termini, Portugal ja està pagant uns interessos d'entre el 8% i el 10%, i tot i això l'economia portuguesa està minvant. Els portuguesos cada cop s'endeuten més i la confiança en el seu sistema bancari i en la fortalesa del govern lusità està caient.
Arribats a aquest punt, probablement no hi hagi manera d'escapar del desastre simplement retallant la despesa pública dels països amb problemes. Aquest any el dèficit d'Irlanda supera el 30%, mentre que el de Portugal és del 8,6%. Fins i tot les millors reformes econòmiques poden trigar uns quants anys a donar resultats concrets i, mentre hi hagi bancs zombis , un canvi de tendència és encara més difícil i potser impossible. I el més important: les retallades de despesa són impopulars i els inversors dubten que els països tinguin voluntat per fer-les. La confiança segueix sent el problema principal.
Una segona opció és reduir dràsticament el deute actual i, al mateix temps, rescatar els bancs creditors. Amb aquest mètode, el govern alemany podria reconèixer que el sistema actual no funciona i permetria alliberar Irlanda, Portugal i altres països pagant una part dels diners. Però aquesta política no seria gaire popular al país d'Angela Merkel. Fa anys que els polítics alemanys van prometre que una cosa com aquesta no passaria mai.
Una altra sortida dramàtica és que Irlanda, Portugal i algun altre país trenquin la seva relació l'euro i creïn una nova i menys valuosa moneda nacional i que, alhora, els quitin una part del seu deute. Aquesta estratègia provocaria la ira de la UE i, a més, els països afectats podrien tenir problemes per obtenir préstecs als mercats internacionals de capital. Sortir de l'euro no serà fàcil. Tot i això, amb aquesta opció possiblement no hi hauria una devaluació dels dipòsits bancaris i, amb una moneda de menys valor, el creixement econòmic seria més viable. A més, de totes maneres, els països amb dificultats financeres ja tenen problemes per demanar préstecs actualment.
Més problemes
Aquesta via, però, tindria un inconvenient associat: si algun Estat comença el procés per sortir de l'euro, els bancs fugiran corrents dels altres països europeus amb problemes. Les nacions més riques de la UE ho saben i per això s'esforcen a mantenir tothom a bord. Però aquesta actitud crea un nou conjunt de problemes, ja que qualsevol país que vulgui sortir de l'euro tindrà, de sobte, una enorme influència. Només cal que Irlanda o Portugal insinuïn que, sense més ajuda, es veuran obligats a sortir de l'euro.
Qualsevol sortida té mala pinta, però, tard o d'hora, qualsevol variació de les opcions exposades és probable. Per desgracia, totes obligaran a reduir les valoracions dels bancs europeus, a dividir la moneda, a malmetre la confiança de les empreses i, possiblement, a posar fi a la UE com a institució eficaç que pren decisions de manera col·lectiva.
Vist amb perspectiva, l'euro sembla haver estat un intent fallit per igualar el valor d'uns actius molt desiguals, és a dir, els dipòsits bancaris dels països forts i els dels països febles.
Per fer un seguiment sobre el risc d'una nova crisi financera, heu de fixar-vos si hi ha una fuga de bancs i capitals de la zona euro. I després ens farem una pregunta fonamental sobre la naturalesa humana, és a dir: per què sovint ens costa tant d'admetre que els pegats a curt termini simplement no solucionen els problemes?
