El cinema sota l'ombra de les Torres Bessones

Barcelona."Semblava una pel·lícula". La frase es repetia insistentment durant els dies posteriors als atemptats de l'11-S, en què la visió de les torres desplomant-se va empetitir les ficcions del cinema i va deixar Hollywood en una posició molt incòmoda. Nova York i el seu skyline estripat feien realitat els malsons del cinema de catàstrofes que tantes vegades havia devastat la ciutat. Com abordar, doncs, la tragèdia? Com representar un horror que ja havia consumit tantes imatges en la retina dels espectadors?

D'entrada, els atemptats van provocar una onada de retocs a pel·lícules i sèries per esborrar el perfil de les torres. Los Soprano i Sexo en Nueva York van refer les seves capçaleres i Sony va retirar un pòster promocional de Spiderman (2002) en el qual la màscara de l'heroi reflectia el contorn dels edificis. Exagerat? No es tractava tant d'una qüestió de rigor històric, com d'esterilitzar la ficció de qualsevol element que pogués referir-se a l'11-S.

El primer cineasta que va creuar la línia de " No trespassing " va ser el novaiorquès Spike Lee a L'última nit (2003), un amarg drama sobre les últimes hores en llibertat d'un traficant de drogues abans d'ingressar a la presó. En un moment del film, Philip Seymour Hoffman es mira des d'una finestra la Zona Zero, aclaparat. Hoffman li pregunta al propietari de l'apartament si té pensat mudar-se. "Fa broma? Ja pot tirar Bin Laden una bomba als veïns, jo no marxo d'aquí", respon. És una escena que no existeix en la novel·la que adapta L'última nit , però que Spike Lee introdueix en un meditat gest d'acceptació que, d'alguna manera, posa fi a la fase de negació del cinema nord-americà per la pèrdua del seu paisatge més icònic.

Un nou escenari per al terror

Cinc anys després dels fets, Hollywood es va atrevir finalment a mirar de cara els atemptats en dos films molt diferents. A World Trade Center (2006), Oliver Stone apel·lava al sentimentalisme més convencional per explicar la dramàtica odissea de John McLoughlin (Nicolas Cage) i Will Jimeno (Michael Peña), dos policies sepultats per les runes de la Torre Sud que van ser rescatats miraculosament amb vida. A United 93 (2006), Paul Greengrass va narrar la història del vol segrestat que es va estavellar a Pennsilvània, en teoria gràcies a l'heroisme dels passatgers, que es van rebel·lar contra els segrestadors. Greengrass va fugir de la retòrica altisonant de World Trade Center i va apostar per una realització realista que evitava subratllats innecessaris i deixava que els fets parlessin per si sols.

Si bé United 93 va obtenir bones crítiques i va funcionar bé a la taquilla, el film d'Oliver Stone va decebre les expectatives. Tot i l'espectacularitat de World Trade Center , la cinta no podia competir amb l'esglai que provocaven les imatges borroses de cossos caient dels gratacels. Després de veure l'horror en directe al telenotícies, el llenguatge de Hollywood es revelava insuficient, pudia a falsedat. No és casual que a partir de l'11-S el cinema de terror s'hagi decantat cap a la simulació de la telerealitat, amb títols com [REC] (2007) o Monstruoso (2008). L'enfonsament de les torres va instaurar un nou escenari per al terror: la pantalla del nostre televisor.

Però la ficció hollywoodenca no va ser l'única a veure's superada per les càmeres dels informatius. El documental es va mostrar més pràctic explorant els voltants de la tragèdia que no pas els fets centrals, prou coneguts. La imatge més esfereïdora que ens deixa podria ser la del desconcert de George Bush a Fahrenheit 9/11 (Michael Moore, 2004), llegint un conte als alumnes d'una escola de bressol mentre rep l'informe de l'impacte dels avions.

Potser els millors films originats a partir de l'11-S són els que aborden qüestions col·laterals, com El camí de Guantánamo , el film denúncia de Michael Winterbottom sobre tres anglesos d'origen pakistanès injustament tancats a la presó cubana, i algunes de les peces del llarg col·lectiu 11'09"01 September 11 (2002), com l'excel·lent curt de Sean Penn o el de Claude Lelouch.