Els comediants

Graham Greene va fer una primera visita a Haití l'any 1954. L'acompanyaven els joveníssims Peter Brook i Truman Capote, als quals doblava l'edat. D'aquell viatge, l'escriptor anglès en va ressenyar una història rocambolesca sobre la dificultat que se li va presentar en el moment de tornar a Europa. El cas és que quan estudiava a Oxford s'havia apuntat al Partit Comunista durant quatre setmanes -"per pura diversió"- i ara no li deixaven fer l'escala nord-americana que requeria el vol de retorn a Anglaterra. "Són tan pocs els moments de comèdia que hi ha a la vida, que quan se'n presenta un hauríem de saber-lo apreciar per poder-ne gaudir durant els mals moments", va escriure recordant aquella aventura.

L'any 1963 Greene va fer un segon i últim viatge a Haití i es va trobar en un dels pitjors anys de la dictadura de Papa Doc, "el cruel i absurd doctor Duvalier, sempre amb el seu vestit negre, les ulleres gruixudes...". Impressionat pel que va veure, va escriure la novel·la Els comediants , obra que es convertiria en una pel·lícula protagonitzada per Elizabeth Taylor i Richard Burton. Ni el llibre ni la pel·lícula van agradar al dictador, que va tenir la gosadia d'escriure al diari que era propietat seva, Le Matin , un article per afirmar que l'obra no tenia "cap valor literari". Greene sempre recordaria amb humor aquella ressenya de Papa Doc i explicava satisfet que era l'única crítica literària que li havia fet un cap d'estat en tota la seva llarga carrera d'escriptor. L'últim viatge a Haití, de tota manera, no el recordava amb el mateix humor. "Si bé és un fet que han existit molts regnats del terror al llarg de la història, el terror no ha estat mai tan evident i innoble com aquí", va escriure per al Sunday Telegraph .

Poders sobrenaturals

Al doctor Duvalier se li atribuïen poders sobrenaturals. Diuen que una vegada va enviar un emissari al cementiri de John F. Kennedy, a Arlington, perquè recollís terra del costat de la tomba i agafés en una ampolla l'aire que emanava de la sepultura. D'aquesta manera volia controlar la relació amb els EUA. I, si bé no se sap si va ser això el que el va protegir, el fet es que va expiar plàcidament al llit. Era l'any 1971 i va ser el seu fill, Baby Doc, un marrec de 19 anys a qui el seu pare menyspreava, qui va heretar la presidència. Baby Doc va governar fins a l'any 1986, quan els nord-americans se'n van atipar i el van ajudar a caure en plena revolta popular -la revolta de la fam- en contra de les miserables condicions de vida. Les últimes imatges abans de fugir a França el recorden tirant bitllets de banc a la multitud des de la seva limusina.

Durant els primers anys d'exili, ell i la seva primera dona, Michèle Bennett, que pertanyia a una de les principals famílies de l'illa, van gastar diners a cabassos, fins que una ordre judicial va tancar provisionalment l'aixeta dels bancs suïssos on tenien els quartos -es calcula que van robar més de cent mil dòlars-, i la va tornar a obrir el febrer de l'any passat.

Cocaïnòman, padrastre, afeccionat a les prostitutes -se'n feia portar a desenes-, l'aparició, aquesta setmana, d'aquell fantasma del passat a Port-au Prince, fa pensar més en un fenomen galàctic, sobrenatural, que en un fet de la vida real.

Pel que sembla, Baby Doc, el "president vitalici" -així ho diu el passaport haitià que ell mateix va signar-, podia estar d'acord -suggereix Le Monde - amb un dels candidats a les eleccions fraudulentes que han fracassat en la segona volta, ja que un dels candidats, el delfí de l'encara president Préval, Jude Célestine, és el nebot d'un exministre seu.

Algunes preguntes

Davant d'aquests fets tan increïbles, sembla pertinent que ens fem algunes preguntes: ¿Tan gran és avui el desgavell de la política, el grau d'impunitat dels corruptes, els criminals, els dictadors -amics o tolerats-, perquè ells mateixos puguin arribar a pensar que una cosa d'aquesta naturalesa és perfectament factible fins i tot en un país intervingut per les Nacions Unides?

Què fa que un home malalt de poder, malcriat, un poca-solta, un criminal i un lladre pugui desplaçar-se tranquil·lament al país que va dessagnar per manifestar amb un somriure als llavis, bona tarda, sóc aquí, he vingut per ajudar?

Quina ferum respiren els sàtrapes dels seus protectors, banquers i polítics, perquè es creguin incombustibles, dignes de retornar al poder en lloc de viure amb la por d'anar a petar als tribunals?

Quines aliances han teixit, quines propines paguen?

Ha passat la mateixa setmana, al mateix món. Dos avions. Un que s'enlaira. Un altre que arriba. Dos presidents. Un que torna per veure el que pot rapinyar després d'haver-se polit el que va robar fa vint-i-cinc anys. L'altre que fuig carregat de maletes, regalimant lingots d'or. Ells, les seves senyores i les famílies respectives.

Els tunisians es pensen aquests dies que estan fent una revolució. També ho pensaven els haitians quan van expulsar Baby Doc. I els romanesos quan van foragitar del balcó Ceaucescu, abans que el poder es disposés a reencaixar les peces de l'Estat per canviar-ho tot perquè no canviés res. Fins ara pensava que la comèdia humana ja no em donaria gaires sorpreses. Anava errat. Pel que sembla, la cosa no té límit.

Dos fets aparentment asimètrics ocorreguts durant els mateixos dies ens inciten a reflexionar sobre la història com una repetició. Un avió que arriba a Haití, un que fuig de Tunísia. Dos presidents, dos lladres. La comèdia humana no té límits.